Entre 1890 i 1895, en la seva època de maduresa, Paul Cezánne (1839-1906) va pintar una sèrie de cinc quadres sobre el tema dels jugadors de cartes. D’aquestes obres, ens aproximarem a la versió exposada al Museu d’Orsay de París, segurament la més depurada del conjunt, perquè en ella el pintor prescindeix de qualsevol element afegit per a concentrar-se exclusivament en les figures dels dos antagonistes.
Abans d’avançar, però, és convenient aturar-se un moment en la temàtica del quadre: una partida de cartes. Dos homes asseguts, cara a cara, enfrontats en un combat intel·lectual i quotidià en una imatge costumista, més pròpia dels autors realistes que de l’impressionisme. És a dir, el autor ens introdueix en la quotidianitat del seu món, el París dels cafès de la Belle Époque.
El jugador de la dreta apareix concentrat en el joc, estudiant la jugada per decidir quina carta posarà sobre la taula. Els seus braços convergeixen fins a ajuntar les mans. La corba de l’esquena i la inclinació del cap accentuen el posat de concentració.
El jugador de l’esquerra, en canvi, apareix relaxat, confiat de la seva victòria fumant amb pipa, amb els braços paral·lels i el cap dret. La sensació de verticalitat s’accentua, a més, per la línia recta de la cadira. Alguns crítics l’han identificat amb la figura del pare de Cézanne.
I al mig dels jugadors, amb la funció d’esdevenir un fals eix de simetria, una ampolla de vi delimita les dues parts del quadre, una separació lleugerament desigual perquè és més àmplia en la part corresponent al jugador de la pipa. D’aquesta manera, Cézanne crea una composició tancada i estàtica que dóna solemnitat a l’aparentment trivial escena de la partida de cartes.
La forma de construir les figures ens situa en l’inici de l’etapa de maduresa de l’autor. Així, els cossos prenen forma a partir d’estructures simples: la forma cilíndrica del barret i els braços, els plans de color que en tallar-se defineixen arestes i creen formes… No és la línia del dibuix allò que ordena la composició i determina les formes, al contrari, és el color qui construeix les masses i els volums. La pinzellada és ample, lliure, i ens marca les diferents zones de color per construir les figures.
Dibuix i pintura no es poden separar. El color és la clau per apropar-se a la composició: els verds, vermells, grocs, violetes i blaus es distribueixen en pinzellades superposades. En conseqüència, no és possible saber de quin color és el vestit de cada jugador. Només podem saber quina és la tonalitat que predomina davant la inexistència d’un color base. D’aquesta manera, el quadre esdevé un fet essencialment plàstic.
L’estil de Cézanne és molt personal: la seva simplificació forma, la geometrització de les formes, la manera d’aplicar el color, la capacitat de distanciament respecte de la temàtica… És el preludi de les avantguardes i és considerat com l’antecessor directe del cubisme i de tots els corrents pictòrics que construeixen les formes a partir de processos intel·lectuals. Picasso va arribar a dir: “Cézanne és la mare de tots nosaltres”.
