La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a la Unió Soviètica. Immediatament va desfermar-se una lluita pel poder entre els dos grans corrents que s’havien desenvolupat en el si del PCUS: els partidaris de mantenir l’essència de l’stalinisme i els partidaris de la revisió de l’etapa anterior per poder corregir els excessos. Finalment, el XX Congrés del PCUS, l’any 1956, va significar la victòria del corrent revisionista i l’inici de la desestalinització, és a dir, el reconeixement dels greus errors del període anterior. L’encarregat de comandar aquesta nova etapa de la URSS seria Nikita Khruixtxov, nou primer secretari del Comitè Central.
La mateixa situació va reproduir-se als països de l’Europa de l’Est que es trobaven sota el domini soviètic i que es mostraven crítics amb el control ferri imposat des de Moscou. Així, el 1956, va esclatar la insurrecció de Poznan a Polònia i va produir-se la revolta hongaresa. Totes dues van ser esclafades per l’exèrcit soviètic, però representaven un important avís sobre els problemes existents en el bloc comunista. L’stalinisme sense Stalin s’endevinava un camí impossible de seguir.
Així, l’arribada de Khruixtxov al poder va donar pas a un període de revisionisme i replantejament del model soviètic, el qual va significar la condemna de la pràctica política que havia caracteritzat el règim comunista sota Stalin. En essència, Khruixtxov va imposar un nou programa de reformes que van suposar una certa liberalització política (més llibertat d’expressió i tolerància, crítica als abusos de poder de Stalin, etc.), així com una variació de la política econòmica cap a una planificació menys rígida (desenvolupament industrial, producció de béns de consum, reformes agrícoles per millorar el nivell de vida de la pagesia, etc.).
Ara bé, la desestalinització no va suposar una democratització del règim. Les transformacions introduïdes per Khruixtxov van transformar una dictadura de caràcter unipersonal en un sistema totalitari menys brutal però encara dictatorial i repressiu. És a dir, Khruixtxov no va qüestionar en cap moment el poder que el PCUS exercia sobre la societat soviètica. Tot i això, existeix un important consens a l’hora de valorar els canvis provocats per Khruixtxov de forma positiva en traduir-se en un nou impuls econòmic per a la URSS i en una millora de les condicions sociopolítiques en els països d’influència soviètica.
En política exterior, es va obrir el camí cap a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diferents vies per a la transició i construcció del socialisme, fins i tot les democràtiques. Així, la política exterior soviètica sota el govern de Khruixtxov va caracteritzar-se per la normalització diplomàtica. Tanmateix, la diplomàcia soviètica sempre va regir-se pels interessos d’Estat, deixant les exigències ideològiques de l’internacionalisme proletari per als discursos retòrics.
La “coexistència pacífica” va convertir-se, amb daltabaixos, en el paràmetre que definiria la política exterior de la URSS fins a la seva desaparició el 1991. Així, la Unió Soviètica rebutjava el caràcter inevitable de la guerra entre ambdós blocs, afirmava que la diplomàcia i el dret internacional podien satisfer els objectius de la seva política exterior i certificava que la Guerra Freda només arribaria a la seva fi en el moment en què el comunisme hagués triomfat a tot el planeta.
Respecte de les “democràcies populars”, la liberalització interna va anar acompanyada d’una duresa extraordinària per evitar qualsevol tipus de dissidència respecte de la política oficial soviètica. Tanmateix, la URSS va reconèixer a Iugoslàvia el dret a desenvolupar una via pròpia en el trànsit cap al socialisme. En canvi, les relacions amb Xina van trencar-se el 1960, quan Pequín va acusar Moscou de renunciar a la causa de la Revolució mundial.
Ara bé, l’afer més destacat de la política exterior soviètica en temps de Khruixtxov va ser la crisi dels míssils a Cuba. Inicialment, la URSS no va dedicar massa atenció a l’arribada al poder de Fidel Castro, però quan els Estats Units van iniciar el boicot a Cuba aquest va iniciar la seva aproximació cap a la URSS que va derivar en presència econòmica, militar i política soviètica en l’illa. Una de les apostes defensives de Khruixtxov va ser la instal·lació d’uns míssils nuclears defensius que apuntaven cap a la Florida. En conèixer l’existència d’aquesta amenaça, el president Kennedy va anunciar el bloqueig naval de l’illa i va exigir a Khruixtxov la retirada dels míssils soviètics de Cuba. Com a contrapartida, els EUA desinstal·larien els seus míssils a Turquia. En realitat, l’incident, els dies en els quals la guerra va estar més a prop que mai, pot ser interpretat com un paradigma simultani de l’esperit de la Guerra Freda i la política de la coexistència pacífica.
Les reformes iniciades per Khruixtxov van ser paralitzades bruscament el 1964, i el dirigent comunista va ser destituït. La consolidació de la URSS com a potència mundial, el desenvolupament econòmic i els èxits en la carrera espacial no havien estat suficients per evitar la caiguda de Khruixtxov. L’aparell del PCUS, contrari a les reformes i l’obertura polítiques, per molt limitada que aquestes fossin, i una política exterior “de claudicació”, va imposar una nova direcció encapçalada per Leonid Brejnev, secretari general del partit des de 1966 fins a la seva mort el 1982. Aleshores es va tornar a imposar un control ideològic o polític ferri, caracteritzat per l’immobilisme, mentre que van continuar sense solucionar-se uns desequilibris econòmics que s’accentuarien.
