La Unió Soviètica va sortir de la Segona Guerra Mundial destrossada en l’aspecte material, però enormement reforçada en el seu paper de líder dels comunistes del món. De la mateixa manera, Stalin, mariscal de la URSS, cap del Partit Comunista i del govern, es va convertir en el dirigent indiscutible que havia conduit els soviètics cap a la victòria, donant pas a un autèntic culte a la seva persona. Així, com ja s’havia produït en el període d’entreguerres, l’stalinisme va perseguir de manera sistemàtica els dissidents, tot produint un autèntic terror d’Estat. Aquest Estat policial va ser responsable de prop de 70.000 execucions entre 1929 i 1953, mentre que, en el mateix període, uns divuit milions de soviètics van ser deportats als Gulag i sis milions més van ser forçats a marxar cap a l’exili.
Al llarg dels quatre anys següents a la fi del conflicte, la URSS va reconstruir la seva economia i ràpidament va arribar a assolir el nivell de producció anterior a la guerra. Aquest esforç econòmic va ser possible gràcies a una mobilització social extraordinària, amb una immensa quantitat de recursos dedicats progrés tècnic i científic, amb el desenvolupament d’extenses regions de la zona asiàtica i amb la incorporació massiva de les dones al món laboral.
En la reconstrucció de postguerra, amb l’objectiu de convertir la URSS en la gran potència industrial alternativa als EUA, va donar-se prioritat a la indústria pesant, la indústria d’armament i les comunicacions. En canvi, l’agricultura va veure’s subordinada als interessos de la industrialització accelerada. Tanmateix, en el camp van continuar les col·lectivitzacions, a la vegada que es desenvolupava la mecanització, s’introduïen les grans infraestructures de regadiu i es fomentaven les indústries alimentàries.
El creixement de l’economia soviètica de postguerra va ser innegable, però va originar un model econòmic profundament desequilibrat i fràgil. La importància excessiva de la indústria pesant va derivar en una feblesa estructural en la indústria de consum i en la manca de productes bàsics. És a dir, si bé les xifres macroeconòmiques mostraven una URSS esdevinguda potència econòmica mundial, la realitat de les persones era molt diferent. Així, l’altra cara del creixement de l’Estat comunista la trobem en la continuïtat del sistema de racionament d’aliments, un limitat accés als béns de consum i les greus mancances existents en el sector de l’habitatge.
Respecte de la societat soviètica, l’stalinisme va fonamentar la divisió en dos grans grups: d’una banda, el grup social majoritari (61,6%) estava constituït per assalariats i pagesos cooperativistes; i de l’altra, intel·lectuals i professionals. Ara bé, la classe dominant, tot i la teòrica inexistència de classes socials, la formaven els dirigents del PCUS, l’anomenada Nomenklatura, els quals transformaven el poder polític en riquesa i privilegis.
En el camp de la política exterior soviètica, un cop consumada la victòria dels aliats sobre l’Eix, el món de la postguerra va veure com s’esvaïa l’aliança conjuntural entre la URSS i les potències occidentals i s’iniciava una nova etapa política: la Guerra Freda. En aquest context, la victòria sobre el nazisme va comportar un prestigi internacional unànime sobre l’Estat soviètic, tot i que acompanyat de la desconfiança davant de les suposades tesis expansionistes de Stalin.
Així, els Estats Units i la Gran Bretanya es mostraven temorosos que la presència dels exèrcits soviètics a l’Europa Oriental i Central derivés en una sovietització d’aquest espai. De la mateixa manera, creixia el temor al fet que el prestigi guanyat pels comunistes en el camp de batalla i en la resistència derivés en un increment de l’agitació social i que les masses populars, fortament empobrides com a conseqüència del conflicte, rebutgessin la reinstauració de la democràcia liberal i el sistema capitalista a l’occident europeu.
En realitat, arribats a 1945, ningú sabia quina seria la reacció de la URSS en la postguerra i quins eren els límits reals de la seva política expansionista i proselitista. És a dir, la diplomàcia europea i nord-americana no tenia elements suficients per a posicionar-se davant l’Estat comunista, però el temor creixent a la influència de la URSS va portar els Estats Units i la Gran Bretanya a accelerar la divisió del món en blocs i precipitar la Guerra Freda. La nova inquietud de les potències occidentals va ser exposada en la “Doctrina Truman” d’abril de 1947, que preconitzava la necessitat d’aturar “l’expansió soviètica”.
La resposta inicial de la URSS va ser la mimetització de la seva política exterior anterior a la guerra. És a dir, la política del “socialisme en un sol país”, fonamentalment perquè era conscient de la incapacitat revolucionària a occident. Així, Stalin va forçar que els partits comunistes occidentals renunciessin a qualsevol hipotètic pla de conquesta del poder. En conseqüència, la Guerra Freda era una realitat que es derivava dels temors occidentals i no d’una política agressiva per part soviètica en la postguerra.
Ara bé, quan Stalin va ser conscient dels perills d’aquesta política internacional d’aïllament soviètic la URSS exposada en la “Doctrina Truman” va passar de la contenció a l’intervencionisme declarat: els països de la seva zona d’influència serien sotmesos per la força per integrar-se a l’òrbita comunista. Ara bé, cal tenir present que la política soviètica de la postguerra va caracteritzar-se pel pactisme amb el bloc occidental i l’ús de la repressió i l’imperialisme amb les noves democràcies populars que naixerien sota la seva òrbita.
En aquest context, un dels factors fonamentals en l’articulació de la política exterior comunista va ser el fet d’esdevenir un membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. El dret a vet va permetre els soviètics bloquejar qualsevol decisió diplomàtica afavorida pels occidentals que pogués ser considerada contrària als seus interessos. Per exemple, davant del naixement de la República Federal Alemanya, els soviètics van respondre amb la transformació de la seva zona d’ocupació en la República Democràtica Alemanya davant de la impotència dels organismes internacionals que no van poder evitar l’esquarterament del país.
Arribats a 1949, les anomenades eufemísticament com “democràcies populars” ja s’havien edificat com a models d’Estat que calcaven el referent de la URSS. En paral·lel, el triomf dels comunistes de Mao-Tse-Tung en la Guerra Civil xinesa donava pas al naixement de la República Popular de la Xina, un nou Estat que s’alineava en el bloc comunista.
Els nous objectius de Stalin des d’aquest moment serien l’homogeneïtzació i domini del bloc polític comunista i la bona relació amb els països no alineats mitjançant el Kominform i el Comecon, les respostes soviètiques a la Doctrina Truman i el Pla Marshall. Així, només la Iugoslàvia de Tito va acceptar ajudes econòmiques nord-americanes. Igualment, en els anys cinquanta van produir-se processos contra aquells dirigents comunistes de les repúbliques populars que reclamaven una major autonomia per desenvolupar el seu model marxista (Hongria, Bulgària, Romania, Polònia i Txecoslovàquia).
Arribats a 1953, any de la mort de Stalin, el món ja havia fixat les bases de la bipolarització: el terror nuclear, l’escala de tensió, la limitació de facto de la sobirania nacional, la internacionalització de l’economia, etc. Però la URSS no havia estat capaç d’incrementar la seva presència en el món occidental. Ja fos resultat de la incapacitat dels partits comunistes locals o d’un respectuós dels acords de zones d’influència pactats a Jalta i Potsdam, la realitat és que la URSS, en especial després de la introducció a Occident de la Doctrina Truman, s’havia centrat en el domini absolut de la seva banda del món, esdevenint l’altra gran potència mundial junt amb els Estats Units.
