L’obra artística de Paul Gauguin (1848-1903) és inseparable de la seva trajectòria vital. Gauguin era un important i pròsper agent de la Borsa de París, un pintor amateur i un destacat col·leccionista d’art. Fill d’un periodista revolucionari i nét de la socialista Flore Tristan, als trenta-cinc anys, però, l’impacte la crisi borsària va portar-lo a fer un canvi radical en la seva vida: va abandonar el seu negoci, va desentendre’s de la seva família i va passar a dedicar-se totalment a l’activitat artística. Enfront de la sofisticació de la vida urbana contemporània, Paul Gauguin  representa un esforç creixent i continuat per trobar en el món primitiu l’essència de la condició humana, un art nou vivificat per l’acostament a l’art primitiu o popular i no exempt de simbolisme.

Així, iniciat en l’impressionisme del París de la Belle Époque, Gauguin va establir-se entre els pagesos més pobres de la Bretanya. Més tard, ja completament arruïnat, va viure uns mesos amb el geni holandès Vincent Van Gogh a Arles. Finalment, va marxar cap a les illes del Pacífic i va instal·lar-se a Tahití a la recerca d’un món espiritual més pur que el de les societats europees industrials dominades únicament per l’afany del benefici econòmic. En definitiva, una vida marcada per les renúncies amb l’únic objectiu de consagrar-se plenament a la vocació artística.

Les fonts d’inspiració de l’art postimpressionista de Gauguin es troben en la pintura mal anomenada primitiva: les estampes japoneses, l’art egipci, l’art de la Índia i dels pobles indígenes de l’Amèrica Central i del Sud… Però, per sobre de tot, destaca la recerca en l’art medieval: la pintura del segle XV i els vitralls gòtics. D’aquesta manera, les figures estan definides per línies que componen un ritme ondulant en una superfície plana farcida de colors brillants i irreals que produeixen un efecte màgic. És a dir, la pintura de Gauguin no està guiada per un motiu purament estètic.

Al contrari, la seva necessitat expressiva traduïda en la pintura buscava comunicar uns continguts simbòlics de representació dels sentiments profunds de l’home i de l’experiència religiosa, continguts sempre enigmàticament presents en la seva obra. I en aquesta recerca, el pintor es concentra en l’exaltació del color, renunciant a la perspectiva en favor d’una imatge plana. S’uneix el que es veu i el que s’imagina. El color adquireix una intensitat poètica excepcional, idíl·licament harmonitzat, fruit d’una puresa ancestral. D’aquesta manera, Gauguin es converteix en el pare del simbolisme pictòric.