Revolucionari. Així és l’art de Paul Cézanne (1839-1906), el pintor en el qual s’inspirarien tots els grans mestres avantguardistes del segle XX. Cézanne va pertànyer al grup dels impressionistes i va participar en les exposicions de 1874 i 1877, però aviat es va allunyar dels postulats dels seus companys. Així, la seva obra és el resultat d’una recerca individual, una construcció intel·lectual que aspirava a reordenar la naturalesa i retornar a la pintura la solidesa i monumentalitat que havia perdut amb l’impressionisme. Per això, podem considerar Cézanne com el primer postimpressionista.

D’aquesta manera, si bé pertany a la mateixa generació dels principals impressionistes, la seva obra va anar evolucionant i en arribar a la seva maduresa no se li pot considerar ja com a tal. Des de 1878 es va recloure en Aix en Provence, la seva ciutat d’origen a la Provença, on el seu estil va començar a evolucionar en la seva recerca personal de l’essència de la naturalesa, no de la seva aparença. El canvi era evident: “l’artista no ha de pintar allò que l’ull veu, sinó allò que l’ull pensa”.

Ara bé, la recerca de la bellesa de Cézanne també s’allunya radicalment dels ideals renaixentistes. Així, en el seu intent de captar l’essència de les coses, el pintor va intentar reduir els objectes a formes pures i elementals. És a dir, Cézanne considerava que les formes de la natura es podien descompondre en figures geomètriques com el cilindre, la piràmide, el prisma, el con o l’esfera. A més, comença a representar les coses, dins del mateix quadre, com si fossin vistes independentment unes de les altres, de manera que produeix imatges incongruents amb la perspectiva tradicional, anunci del final de la visió sotmesa a un punt de vista únic habitual des del Renaixement.

Igualment, el color es converteix en l’element clau a l’hora de definir les formes. Així, Cézanne juxtaposa tintes de color, mitjançant unes pinzellades amb tocs uniformes i paral·lels, que generen una estructura harmònica de plànols, en la qual es basa la composició del quadre, el qual cobra sentit propi al marge del motiu. D’aquesta manera, dibuix i color esdevenen elements indestriables: “Es pinta al mateix temps que es dibuixa. Com més harmoniós és el color, més completa és la forma. El secret del dibuix i del modelat rau en els contrastos i en les relacions entre els tons”.

Per exemple, els bodegons i les natures mortes, com Pomes i taronges (1895) o Pomes i préssecs (1905), ja mostren clarament aquesta evolució geomètrica cap a l’estudi de la dimensió volumètrica. Les figures planes, les formes simplificades, els plans de colors que construeixen les figures, la variada gamma de colors que ajuda a definir les figures, la perspectiva forçada que mostra simultàniament diversos punts de vista… Tot això és Cézanne. I molt més.

L’artista es fixava sempre en els mateixos motius (paisatges, bodegons i persones), els quals repetia a fi d’explorar la seva dimensió volumètrica, però sense recórrer al clarobscur. Per exemple, a Jugadors de cartes (1890) trasllada el seu mètode a una senzilla escena dominada per dues figures humanes. En canvi, a La muntanya de Santa Victòria (1885) aplica aquesta construcció basada en les formes geomètriques al paisatge d’una manera racional. Finalment, a la sèrie d’Els banyistes (1904-1906) accentua la delimitació dels contorns amb un traç negre i tracta el quadre com un pla únic.

Tanmateix, la seva obra amb prou feines va ser coneguda fins que, el 1895, el marxant d’art Ambroise Vollard va tornar a exposar-la i a situar-la en el centre d’atenció d’artistes i crítics. Tot i això, Cézanne va ser fins a la seva mort una figura solitària entregada al seu art amb passió. Com en el cas de tants altres artistes, no va ser després de la seva mort quan va arribar el merescut reconeixement. Així, Cézanne es convertia en el precedent directe del cubisme i de la major part dels moviments pictòrics del segle XX. La revolució havia arribat a la pintura: la simplificació geomètrica de les formes per a reconstruir-les des del procés intel·lectual i no pas de la impressió visual seria el seu llegat.