Tot i que el creixement econòmic va ser la principal característica de l’Espanya franquista dels anys seixanta i setanta, el canvi social que va comportar va traduir-se en una conflictivitat social ascendent. Això va suposar el naixement d’una consciència reivindicativa nova, alliberada del passat, dels seus fantasmes i els temors alimentats durant vint anys pel règim. És a dir, una nova lluita desproveïda dels instruments i l’experiència dels antics moviments sindicals.
Moviment obrer. La intensitat de les vagues i les reivindicacions obreres va anar augmentant entre 1960 i 1975. Aquesta conflictivitat va iniciar-se en les zones amb una tradició sindical i reivindicativa més arrelada, com ara Astúries, Guipúscoa, Biscaia o Barcelona, però aviat va estendre’s a zones com Madrid, Vigo, Sevilla, València o Valladolid. Per exemple, el 1962, va tenir lloc a Astúries una vaga de miners que va aviat estendre’s als nuclis industrialitzats de l’Estat, arribant a mobilitzar uns 500.000 obrers durant l’anomenat “maig calent” contra les condicions laborals existents. Com a resposta, el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció, va efectuar nombroses detencions i va tancar els detinguts a la presó sense judici.
En el cas de Catalunya, tres factors van determinar la dinàmica del moviment obrer català a partir de 1960: el creixement numèric i la renovació generacional de la classe treballadora, el buit ideològic i la discontinuïtat respecte a les organitzacions anteriors a 1939, i el creixement econòmic i l’augment de la productivitat que van suposar un increment de la possibilitat d’una redistribució més justa dels beneficis i de les expectatives de lluita sindical.
En aquest context, la conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, el 1964, van néixer les Comissions Obreres (CC.OO.) a Barcelona, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (augment de salaris, millora de les condicions de treball) i política (llibertat sindical, drets civils). La nova organització combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals). Per això, les CC.OO. poden definir-se com un moviment sociopolític, unitari, democràtic i independent que va ser capaç d’agrupar el conjunt dels treballadors, més enllà de les seves simpaties polítiques i ideològiques. L’hegemonia comunista en el sindicat seria posterior.
A més, a partir de 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes van separar-se de les CC.OO. i van crear la Unió Sindical Obrera (USO). I és que una de les grans novetats d’aquest període va ser la decidida incorporació al moviment obrer antifranquista de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església.
Així, el sindicalisme real i plural de les CC.OO. serà el protagonista, des de l’inici dels anys setanta, de les importants lluites reivindicatives obreres que van marcar els darrers anys de la dictadura. En aquest sentit, els components de reivindicació econòmics seran indissociables del contingut social i antirepressiu d’aquests moviments, que tant recorreran a la Magistratura del Treball, com a la manifestació al carrer i a l’ús dels locals del sindicat vertical, així com a les assemblees en esglésies.
Moviment estudiantil. Un segon element fonamental de contestació al règim es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. En aquest sentit, el 1966, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, l’anomenada caputxinada, va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.
Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.
Organitzacions veïnals. D’altra banda, a la dècada del 1970, en els barris populars de les grans ciutats va sorgir les primeres associacions de veïns, possiblement l’expressió més evident de directament la relació entre els canvis socioeconòmics i la conflictivitat social de la Catalunya dels anys seixanta i setanta. Impulsades inicialment per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida i la resolució de les mancances estructurals d’uns barris oblidats per l’administració, aviat derivarien en un moviment veïnal multiforme i força extens. El seu èxit es trobava en la reivindicació de coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública.
Tanmateix, l’expressió de les protestes veïnals xocava amb la legalitat i amb les institucions franquistes. És a dir, dins del sistema franquista poca cosa podien fer aquestes associacions. És més, tot i que van intentar adaptar-se a la legalitat del règim, van haver de moure’s en un estatus d’al·legalitat fins després de 1975, quan van ser legalitzades. En qualsevol cas, la conflictivitat veïnal, i el moviment associatiu que amb ella va desenvolupar-se, va contribuir de forma decisiva a millorar les condicions de vida en les barriades populars de les grans concentracions urbanes i, d’altra banda, va tenir uns importants efectes polítics ja que les administracions locals franquistes van patir un important desgast, Va estendre’s una cultura democràtica que seria decisiva pel canvi polític.
Moviment feminista. Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien es homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.
Una altra Església. La difusió dels postulats del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van propiciar l’aparició, dintre de l’Església, d’actituds crítiques amb la dictadura. Sorgia així un cert canvi d’actituds, un nou dinamisme i un afany de revitalització que contrastava amb la quietud autocomplaent de la llarga postguerra. En aquest sentit, són especialment significatives les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde demanant la democratització del país, que van suposar la seva expulsió el 1964, i la participació de les organitzacions catòliques JOC i HOAC en les mobilitzacions obreres.
Una part de la jerarquia catòlica, liderada pel cardenal Tarancón, va començar a distanciar-se del règim i van anar estenent-se les actituds antifranquistes entre els nous capellans, uns vicaris joves d’origen urbà, amb inquietuds tant intel·lectuals com pastorals, que no havien viscut la Guerra Civil, però contemplaven la perpetuació del franquisme a la vegada que descobrien la misèria i el descontentament de les classes populars que integraven les seves parròquies. Un exemple el trobem en la insòlita manifestació de 130 sacerdots a Barcelona, l’11 de maig de 1966, en protesta per la repressió dels maltractaments patits pels estudiants detinguts arran de la caputxinada.
