El context d’obertura a l’exterior, desenvolupament econòmic i transformació social dels anys seixanta va suposar que el règim franquista intentés modernitzar la seva estructura política mitjançant un reformisme fonamentat en l’obertura sense democratització i en la reforma de les institucions de govern. L’objectiu final de les reformes era emmascarar alguns dels aspectes més dictatorials del règim per augmentar el consens social i assegurar la continuïtat del franquisme. És a dir, el foment de la prosperitat havia de ser el substitut de la manca de llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’ascens polític de l’almirall Carrero Blanco va significar el reforçament de tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei en el si del govern i una certa marginació de les famílies tradicionals que havien estat la base del règim: falangistes, carlins, militars, catòlics, etc. Ara bé, aquesta marginació no s’ha de confondre amb expulsió del poder ja que Franco sempre va mantenir un cert equilibri entre les forces que havien fonamentat la dictadura. Així, els successius governs franquistes des de 1962 van incorporar ministres de l’àrea tecnocràtica (Alberto Ullastres, Laureano López Rodó), però també joves falangistes de la línia reformista (Manuel Fraga).

La nova orientació del franquisme va fer necessari un impuls legislatiu reformista que modernitzés les institucions, apaivagués les tensions socials i canalitzés les discrepàncies existents entre les diferents famílies que integraven el règim.

El 1963 es creava el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme repressiu que remetia els delictes polítics de la justícia militar a la jurisdicció civil. La creació d’aquest tribunal pretenia suavitzar el perfil dictatorial del règim de cara a l’exterior després de l’escàndol internacional que havia suposat l’execució del comunista Julián Grimau (1963). Ara bé, el 75% de les sentències del TOP van ser condemnes pels encausats. I és que la repressió política va continuar com un dels pilars pel manteniment de l’ordre en l’Espanya franquista.

El 1966 s’aprovava la Llei de Premsa promoguda per Manuel Fraga Iribarne. Amb la nova legislació s’eliminava la censura prèvia i es permetia la publicació de noves revistes periòdiques i de llibres fins aleshores prohibits. Tanmateix, la llibertat d’expressió era un miratge perquè es fixava un sistema de multes i suspensions per aquelles publicacions que superessin els marges de tolerància que marcava la pròpia llei. Igualment, s’establia la possibilitat del segrest preventiu de les publicacions, pràctica que va mantenir-se fins a la Transició.

El 1967 es reconeixia, mitjançant la Llei de llibertat religiosa, la igualtat de totes les religions i la llibertat per a la seva pràctica.

La reforma de la Llei de representació familiar de 1967 va permetre l’elecció dels 108 procuradors del terç familiar a les Corts. Tanmateix, aquesta llei era molt restrictiva i només permetia la presentació de candidatures a aquelles persones considerades afins al Movimiento i limitava el dret de vot als caps de família. Igualment, des del 1948 es realitzaven eleccions municipals per escollir els regidors del terç familiar.

La Llei de convenis col·lectius de 1958 va permetre, sempre en el marc del sindicalisme vertical de l’Organización Sindical Española (OSE), la negociació dels salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers. Igualment, van establir-se els jurats d’empresa i va aparèixer la figura de l’enllaç sindical. En aquest marc, les eleccions sindicals de 1966 van suposar un trencament gràcies a l’èxit de les candidatures impulsades pels sindicats clandestins CC.OO. i USO. Tanmateix, la victòria del sindicalisme clandestí va acabar amb l’experiència democràtica en el si dels sindicats franquistes i va comportar la il·legalització de les Comissions Obreres.

El 1967 va aprovar-se la Llei de la Seguretat Social que ampliava els mecanismes de cobertura social amb càrrec a l’Estat: assegurança de malaltia, vellesa, viduïtat, etc. Ara bé, no s’ha de confondre aquesta rudimentària protecció social amb la construcció d’un autèntic Estat del Benestar. Al contrari, l’Espanya franquista era un Estat caracteritzat per la manca d’un sistema fiscal rigorós, la inexistència de cap tipus d’equitat social en el repartiment de les càrregues tributàries i greus dèficits en el camp de l’ensenyament i la sanitat pública.

L’edifici institucional del franquisme es va coronar amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat de 1966, una nova llei fonamental que configurava l’Estat espanyol com un regne i definia el sistema institucional segons els principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La llei, aprovada en referèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals i depurava el llenguatge de la retòrica feixista, tot i que la ideologia que va inspirar-la es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional.

Així, la nova llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939, però s’introduïa la separació entre les figures del cap de l’Estat i el president del govern. Malgrat això, Franco va continuar exercint ambdós càrrecs fins el 1972, quan va designar Carrero Blanco com a president del govern.

Finalment, el juliol de 1969, Joan Carles de Borbó va ser designat per Franco com a successor al tron espanyol amb el títol de “Príncep d’Espanya”. Aquest nomenament significava la culminació del programa d’institucionalització política del règim franquista impulsat per Carrero Blanco i l’equip de govern tecnocràtic. Així, el 23 de juliol, Joan Carles va jurar lleialtat a Franco, als Principios del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals franquistes. Naixia l’anomenada Monarquia del “18 de Juliol” tot sancionant el trencament amb la legalitat dinàstica i afirmant la legalitat franquista, la qual s’assegurava la continuïtat un cop mort Franco en la figura del Borbó. Tot indicava que el futur del règim estava “atado y bien atado”.