José Moñino y Redondo (1728-1808), comte de Floridablanca i doctor en lleis per la Universitat de Salamanca, és un dels millors exemples que trobem per explicar com la Il·lustració espanyola buscava introduir reformes en el funcionament de l’Estat sense qüestionar globalment l’ordre social establert i sempre des de la defensa dels principis de l’absolutisme i les prerrogatives de la corona.
La seva condició d’advocat va posar-lo en contacte amb el duc d’Alba qui, el 1766, a instàncies del comte d’Aranda, va introduir-lo en el Consell de Castella amb el càrrec de fiscal d’afers criminals. Aquesta posició privilegiada va permetre la seva intervenció en la investigació dels fets que van derivar en el Motí d’Esquilache i en les gestions que portarien, el 1767, a l’expulsió dels jesuïtes dels territoris de la monarquia.
El seu ascens a la cort de Carles III es consumaria el 1772, quan va ser nomenat ambaixador a Roma. La seva missió a la Santa Seu era aconseguir que Climent XIV extingís definitivament la Companyia de Jesús. I ho va aconseguir el 1773. La seva tasca política i intel·lectual sempre va destacar per la defensa de les prerrogatives de la corona davant dels altres poders de l’Estat, especialment de l’Església, i, en recompensa, Carles III va concedir-li el títol de comte de Floridablanca.
El 1777 va ser nomenat secretari d’Estat, càrrec des del qual va imposar uns criteris de reformisme moderat, en estreta col·laboració amb Campomanes. Floridablanca va dirigir la política exterior de Carles III cap al reforçament de les posicions espanyoles enfront d’Anglaterra. En aquest sentit, Espanya va intervenir en la Guerra d’Independència dels Estats Units al costat de França i, després de la desfeta anglesa, va cobrar-se la recuperació de l’illa de Menorca i la Florida. Igualment, va consolidar l’aliança amb els prínceps italians de la casa de Borbó i amb Portugal.
El seu reformisme va manifestar-se en la creació del Banco de San Carlos, l’impuls de les obres públiques i l’ampliació de la llibertat comercial amb Amèrica. De la mateixa manera, va buscar la modernització d’Espanya a través de les Societats Econòmiques d’Amics del País, la potenciació de la premsa i les reformes universitàries. Finalment, des del 1787, va presidir la Junta d’Estat, un intent de coordinació de les diferents secretaries que composaven el govern.
L’enfrontament amb el comte d’Aranda va portar Floridablanca a presentar la dimissió en un Memorial adreçat al rei el 1788, però el testament de Carles III indicava que Floridablanca havia de continuar en el càrrec i que Carles IV havia de fer-li confiança.
La seva visió reformista de la política va fer un tomb des de 1789. Alarmat per l’impacte de la Revolució francesa, va iniciar una forta reacció per evitar el contagi revolucionari, la qual va concretar-se en una forta censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes).
Tanmateix, ell mateix seria destituït el 1792. Desterrat i empresonat a Pamplona pel comte d’Aranda, Floridablanca era acusat de corrupció i abús d’autoritat. Absolt de les seves responsabilitats polítiques per Godoy, va retirar-se a la seva Múrcia natal, on va viure el seu darrer moment de glòria política: el 1808 va organitzar la junta de Múrcia contra l’ocupació francesa i va ser elegit president de la Junta Central. Pocs mesos després, consumada l’ocupació napoleònica, moriria a Sevilla.
