Manifest pictòric de l’impressionisme, l’abril de 1874 Claude Monet (1840-1926) va presentar Impression, soleil levant (Impressió, sol naixent) en una exposició col·lectiva a l’estudi del fotògraf Nadar. El mateix autor l’havia batejat com a Impressió, però la crítica no va tenir pietat de l’obra: Louis Leroy parlava de la “impressió” que li havia causat l’obra, i l’exposició en general, perquè considerava que era un estil inacabat que negava la vertadera bellesa de la pintura fins al punt d’assegurar que “el paper pintat en estat embrionari està més acabat que aquesta marina”.
Tanmateix, amb el temps, aquesta crítica als impressionistes, aquesta expressió fortament pejorativa en boca de Leroy, va ser capgirada irònicament en positiu pels propis artistes i va fer fortuna per a definir aquest grup d’impressionistes, ara sí dit amb tot el valor del terme.
El quadre és una vista del port de Le Havre, sota l’espessa boirina del matí que comença a escampar per l’efecte d’un sol de color vermell intens que sorgeix per la línia de l’horitzó. Algunes barques de rems es fan a la mar encalmada mentre que en el fons de la composició s’insinuen les grues del port, l’arboradura d’alguns vaixells mercants amb els seus pals i les xemeneies de les fàbriques que treuen fum. Tanmateix, el quadre no representa una imatge real del port de Le Havre, sinó la impressió que li causa a l’autor la sortida del sol.
L’aigua i el cel omplen la composició, formada per pinzellades planes, paral·leles i pastoses. Qualsevol fragment del quadre, observat fora del conjunt, resulta totalment abstracte, mancat de línies identificables com a part d’una figura. En canvi, el conjunt transmet la sensació espacial amb les barquetes en primer terme sobre la superfície bellugadissa de l’aigua, les línies que insinuen el port en segon pla, i el cel en el pla més allunyat de l’espectador. El color és el veritable protagonista i el dibuix només queda esbossat de forma esquemàtica.
El sol és un poderós cercle vermell ataronjat que produeix un reflex a l’aigua aconseguit a base de pinzellades que se separen conforme s’aproximen a l’extrem del quadre i s’apropen a l’espectador. Aconsegueix així uns efectes de llum subtils, destinats a capturar el moment, l’instant fugisser, en que es trenca l’alba i neix el dia. D’aquesta manera, la calma, la serenor del matí, es trencada pel moviment, un ritme lent que capta un instant irrepetible i fugaç. No es tractava de captar l’escena, sinó l’atmosfera.
