Claude Monet (1840-1926) és, sense cap mena de dubte, el pintor que millor reflecteix en la seva obra els trets característics de l’impressionisme. El seu interès se centra en el paisatge i en la incidència de la llum en diversos moments: la captura del reflex dels objectes a l’aigua, dels efectes de la boira, la pluja, la neu… Aquí resideix l’eix central de la seva pintura i és aquesta característica la que converteix Monet en el pintor més representatiu de l’impressionisme i el seu veritable cap visible.
Després de dur a terme, en els anys seixanta, les obres més típiques, va evolucionar cap a una pintura que dissol el motiu, un impressionisme gairebé poètic. Ja no calia pintar els objectes, sinó fixar-se en els colors que els componien, “pintar sense veure els objectes pintats”. Enemic de teories i d’escoles pictòriques, Monet preconitzava un enfrontament directe amb la natura sense prejudicis, com es pot observar en els paisatges, marines i escenes fluvials que va executar al llarg de la seva vida.
El 1872, a Le Havre, va pintar Impression, soleil levant (Impressió, sol naixent), una vista de la badia de Le Havre entre la boirina de l’alba, que va convertir-se en l’obra, en el manifest pictòric, que donaria nom a l’impressionisme en l’exposició col·lectiva de l’estudi de Nadar a París el 1874, on Monet va presentar nou obres.
Allò que realment irritava els crítics que s’enfrontaven amb l’obra de Monet era la novetat de la tècnica i de la mateixa concepció del quadre: Monet pintava sempre el natural, enfrontant-se directament amb la natura i fugint de l’estudi, per captar el caràcter mudable de la llum, les subtils modificacions atmosfèriques, de l’aigua i del paisatge en general. Aquesta tècnica l’impulsava a realitzar una pintura ràpida, basada en petites pinzellades de colors purs que convertien el quadre en un esbós, una obra d’aspecte inacabat que en mirar-se des de la distància mostrava la seva veritable dimensió. I els crítics no l’entenien, ni feien l’esforç per apropar-se a aquest nou univers.
La captura de l’instant era principal per a ell, perquè a cada moment els colors, influïts per la llum, variaven. Per això, Monet va trobar la seva eina més poderosa en la creació de sèries de quadres d’una mateix tema amb les variacions corresponents a la qualitat de la llum en diversos moments del dia. Captures sempre realistes, però totalment diferents. En aquest sentit, el 1877 va pintar la sèrie de l’Estació de Saint-Lazare.
Després de la darrera exposició conjunta dels impressionistes, el 1886, Monet va iniciar la seva darrera etapa concentrat en les sèries. Així, el 1892 va iniciar la sèrie de la Catedral de Rouen. Progressivament, la dissolució de les formes va accentuar-se fins a culminar en la sèrie Nimfees, iniciada el 1899 i que va recrear fins a la mort, una sèrie pintada al jardí de la seva casa a Giverny, en la qual les plantes esdevenen taques de color dissoltes que suren sobre la coloració inestable de l’aigua fins a arribar gairebé a introduir-se en l’abstracció.
