A la Catalunya del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, es va produir un procés de renovació artística que va anar imposant en l’àmbit artístic un barroquisme que es va decantar en les darreries del segle vers el refinament del rococó i cap a les severitats del neoclassicisme i l’academicisme francès.
Així, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars borbònics, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. És a dir, l’arquitectura va experimentar una renovació important gràcies a l’impuls de l’enginyeria militar i la protecció que aquesta renovació va rebre des de l’Acadèmia de Matemàtiques. En qualsevol cas, a Catalunya no hi va haver un predomini del neoclassicisme en sentit pur, sinó que sovint es mesclava amb les severitats del rococó.
Cal tenir present que des de la segona meitat del segle XVIII, aquest “neoclassicisme temperat” va convertir-se, de la mateixa manera que havia succeït amb el barroc, en l’estil de la burgesia emergent, la qual, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va ser la responsable de la remodelació de la ciutat de Barcelona, encara dins del recinte emmurallat.
Durant el regnat de Felip V van crear-se dos edificis fonamentals com a mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i de la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona, la Universitat de Cervera, l’Ajuntament de Manresa, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el Palau de la Virreina, el Palau Moja i el Palau March. Posteriorment, el punt d’inflexió cap el neoclassicisme el trobem cap a finals del segle amb la construcció de la Duana Vella (actual seu de la delegació del govern de l’Estat a Barcelona).
Una altra novetat arquitectònica del segle va ser l’esgrafiat de les façanes, fonamentalment amb escenes camperoles, de jocs o mitològiques. En aquest sentit, els exemples més destacats són l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona i l’església de Sant Celoni.
En el camp de l’escultura, les influències barroques dels agremiats del primer terç de segle aviat es veurien arraconades per les tendències neoclàssiques dels acadèmics que recorrien a temàtiques mitològiques i al·legòriques. Respecte dels artistes, l’escultura va restar dominada per les grans dinasties d’artistes, com ara els Sunyer d’Igualada, els Martí de Vic (Josep Martí és l’autor de la decoració del Santuari de la Gleva), i sobretot els Costa (Pau Costa és l’autor del retaule de l’església d’Arenys de Mar).
Finalment, en el camp de la pintura, va brillar la figura d’Antoni Viladomat, pintor d’un estil barroc temperat i autor de la sèrie de pintures de La vida de Sant Francesc d’Assís al convent de Sant Francesc de Barcelona i del magnífic conjunt de la capella dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Gràcies a la seva obra i a la tasca dels seus deixebles Francesc i Manuel Tremulles, Catalunya va integrar-se en els corrents europeus.
Cal destacar la tasca de l’Escola de la Llotja, antiga Escola de Nobles Arts, que sostenia la Junta de Comerç de Barcelona, la qual va esdevenir un important centre impulsor de les arts, que va concedir moltes pensions per a anar a estudiar a França i Itàlia.
Més enllà de l’art, cal tenir present l’interès que va desvetllar el teatre, sobretot les tragèdies, els drames i les comèdies en llengua castellana que s’adreçaven a les classes benestants, tot i que també existia una dramatúrgia popular representada en llengua catalana i que tractava temàtiques més properes a la realitat.
Finalment, un altre element cultural destacat de la Catalunya il·lustrada és la música. Un dels centres de formació musical de la Catalunya del segle XVIII va ser l’abadia de Montserrat, institució molt oberta als corrents europeus, sobretot francesos i italians. Però les circumstàncies polítiques i socials que comportaven l’absència d’una vida pública oficial i la manca de patrocini de cara als afers musicals van obligar els músics catalans a emigrar. Així, l’activitat creadora de Catalunya va restar molt migrada i aïllada dels corrents europeus. Tanmateix, l’òpera va tenir un important ressò popular a Barcelona, reflex de la sintonia dels gustos dels catalans amb els de la resta d’Europa.
