El pintor francès Édouard Manet (1832-1883) és considerat el precursor del moviment impressionista, tot i que mai va participar de les exposicions del grup ni va deixar d’acudir als Salons oficials. És a dir, Manet mai va ser un impressionista en el sentit estricte de la paraula ni va ser un pintor radical únicament preocupat pel món visual. En realitat, Manet va ser un cavaller del París vuitcentista, un observador distant, refinat, que contemplava amb elegància però des de la distància la realitat que l’envoltava.
Manet va tenir una formació acadèmica en el taller de Thomas Couture, però des de jove es va separar de l’academicisme i va apropar-se a la pintura de Courbet. Ara bé, el seu concepte del realisme també s’allunyava de Courbet perquè la seva obra no se centrava en el tema ni en la denúncia social, sinó que buscava aprofundir el tractament pictòric de la imatge. Tanmateix, la seva veritable font d’inspiració la trobem en els grans pintors del passat (Tiziano, Frans Hals, Velázquez, Goya, etc.), dels quals va prendre el tema, la composició i la tècnica per a reelaborar-los sota la seva òptica personal.
La seva fama va començar el 1863, quan va exposar al Salon des Réfusés el quadre Le déjeuner sur l’herbe (El dinar campestre), peça d’escàndol per la temàtica i per la composició, que tracta de produir un efecte de plein air i que contrasta els tons foscs dels vestits dels dos homes amb la taca clara de la dona nua a primer terme. El tractament del nu femení, sense la necessitat de recórrer a la figura mitològica com a justificació, i que aquesta dona mirés directament a l’espectador, en un posat mig indiferent mig descarat, va ser el principal motiu de l’escàndol. La moral de la societat aristocràtica/burgesa encara no podia tolerar certes realitats.
Posteriorment, el 1865, Manet tornaria a escandalitzar la societat parisenca amb la seva Olympia, una obra inspirada en les Venus de Giorgione i Tiziano, on Venus/Olímpia esdevé una figura cortesana, amb la seva criada i un gat, i en la qual la taca clara del cos de la protagonista contrasta violentament amb el fons fosc i amb les figures de la criada i el gat, negres.
Mentre que l’obra de Manet escandalitzava la societat i la crítica artística més tradicional, la seva pintura va despertar l’entusiasme de la bohèmia. Així, el poeta Baudelarie i el novel·lista Émile Zola va ser alguns dels principals defensors de Manet, juntament amb el grup dels impressionistes. En aquest sentit, cal destacar el quadre Retrat de d’Émile Zola (1868), un homenatge del pintor al crític, però també l’oportunitat de mostrar les complicitats existents entre tots dos, només cal observar els detalls que acompanyen el quadre: estampes japoneses, un gravat dels Borratxos de Velázquez i un dibuix de l’Olympia on la dona nua mira amb complicitat a Zola.
Però el rebuig de la pintura de Manet no va ser únicament conseqüència dels temes que capturava als seus quadres, sinó que també de la seva tècnica pictòrica. Manet pintava amb colors purs, remarcant els contorns amb línies negres i eliminant els efectes de clarobscur per suavitzar la transició entre les diferents superfícies de color, de forma que el resultat esdevenia una imatge plana, amb poca referència espacial i sense volum, com imatges retallades sobre el fons.
Malgrat que Manet sempre va considerar-se a si mateix com un pintor clàssic i que el seu objectiu sempre va ser l’admissió en els salons oficials, els impressionistes el convertirien en el seu capdavanter. Així, les darreres obres mostren l’apropament a l’impressionisme, per l’increment de la fascinació pel paisatge i pel valor que va donar als colors clars, bé que mai no va oblidar el negre. En conseqüència, sense deixar de ser un pintor clàssic, tot i el seu rebuig en els estaments oficials, Manet pot ser considerat el més revolucionari dels pintors tradicionals, però a la vegada el més tradicional de la nova generació que va néixer al París de la segona meitat del segle XIX i revolucionaria el món de l’art pictòric.
