Antoni de Capmany i Montpalau (1742-1813) s’erigeix com la gran figura de la Il·lustració catalana. Retirat de la carrera militar el 1770, va col·laborar amb Pablo de Olavide en el repoblament de Sierra Morena, on havia d’instal·lar-se una colònia de camperols i menestrals catalans. Després que Olavide fos processat per la Inquisició, el 1775, Capmany va traslladar-se a Madrid, on va passar la major part de la seva vida, va moure’s dins dels estaments oficials i va arribar a ocupar diversos càrrecs públics (secretari de l’Acadèmia de la Historia, censor de periòdics, col·laborador del ministeri de finances, etc.).
Des d’aquesta posició privilegiada a la cort, Capmany va mantenir una relació constant amb la Junta de Comerç de Barcelona, la qual li va encarregar, el 1777, l’estudi de l’antic comerç i de l’antiga marina de Catalunya. Així va néixer la seva obra fonamental i l’aportació més reeixida de la cultura catalana en l’època de la Il·lustració: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, publicada en quatre volums entre 1779 i 1792 i el màxim exponent de la historiografia catalana del segle XVIII.
Aquesta monumental història del comerç, la indústria, els gremis i la navegació de la ciutat de Barcelona, però també de la política i les institucions de la Catalunya medieval i moderna, era el resultat de la voluntat de la Junta de Comerç per conèixer els antecedents medievals de l’arrencada econòmica catalana del vuit-cents, però també el fruit de la inquietud intel·lectual de Capmany per bastir una teoria històrica del desenvolupament econòmic de Catalunya que nodrís el pensament econòmic present i futur del país.
D’aquesta manera, Capmany va dividir l’obra en tres parts ben diferenciades. La primera versa sobre l’antiga marina des del segle XI, les expedicions ultramarines, la tàctica naval, les antigues ordinacions i la història de les drassanes, del port i de la milícia naval. En la segona part, tracta del comerç i de la navegació en relació amb els diferents països europeus, les institucions, com el consolat i la llotja, les disposicions legislatives i els productes de comerç. I la tercera part és dedicada a la història econòmica de la indústria barcelonina, la reglamentació gremial i la legislació tècnica i econòmica. Igualment, les Memorias comprenen una extensa col·lecció diplomàtica de documents justificatius fins al segle XVI i diversos apèndixs.
És a dir, l’obra de Capmany és bàsica per la seva moderna metodologia i el seu aparell crític i documental. La seva tesi es resumeix en el fet que la causa fonamental de l’expansió de la Barcelona (i la Catalunya) medieval s’havia de cercar en el dinamisme del comerç exterior, element clau en el desenvolupament de la indústria i els oficis, tot lligant-lo al règim de llibertats ciutadanes:
La forma democrática de su gobierno municipal, mediante el cual el pueblo, abatido en todas partes por la tiranía feudal, representaba al común de la ciudad sin dependencia de la nobleza, contribuyó a poblarla de hombres activos y de ciudadanos laboriosos, cuya esencial ocupación debía ser el comercio, las artes y la navegación.
La seva contradicció interna és visible en molts aspectes. Per exemple, va escriure sempre en castellà i va considerar la llengua catalana com “un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras”, però a la vegada enyorava la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. Igualment, va formular un concepte d’Espanya en el qual les regions formaven juntes la “gran nació espanyola”. Per exemple, un exemple d’aquest regionalisme imprecís el trobem en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria con inclusión de la consistencia y estado en que se halla cada partido o veguería de los que componen el Principado de Cataluña de 1780 on afirmava:
Cada provincia tiene su extensión, su población, su carácter, sus costumbres, su constitución física y sus proporciones conducentes a sus particulares beneficios y de saber prescribir las reglas oportunas que a cada una sean conducentes y propias, es lo único que se puede esperar la prosperidad y fuerza del todo de la nación.
En produir-se la invasió napoleònica, Capmany va refugiar-se a Sevilla. Gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, va combatre amb virulència l’afrancesament i l’uniformisme napoleònic. En aquest exili sevillà va col·laborar activament en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reunirien a Cadis el 1810 a la vegada que exercia com a redactor de la Gaceta del Gobierno. Actuant com a diputat per Catalunya, Capmany va tenir una intervenció molt destacada: va proposar la supressió de la Inquisició, va defensar les institucions de l’Antic Règim i va oposar-se a la desaparició de les senyories. Tanmateix, no sabem quin paper hauria jugat en el context del liberalisme naixent de 1812 i la posterior restauració absolutista perquè va morir víctima de la pesta a Cadis el 1813.
