Pablo Antonio José de Olavide y Jaúregui (1725-1803) va ser un intel·lectual il·lustrat espanyol, un dels més actius reformistes del despotisme il·lustrat del segle XVIII. Escriptor, jurista i polític, Olavide va néixer a Lima (Perú) on va estudiar lleis i teologia a la Universitat de San Marcos. Així, va començar la seva carrera com a funcionari judicial. La seva carrera, però, es veuria estroncada per una acusació d’enriquiment personal i un procés per malversació. El 1750, els successius escàndols que van envoltar la seva figura van portar-lo a Espanya on va ser empresonat i van confiscar-li els béns.
Un cop que la causa va ser arxivada, Olavide va casar-se amb la rica vídua Isabel de los Ríos i va ingressar en l’Ordre de Santiago, fets que li obrien el camí cap a la cort de Carles III. Abans d’iniciar la seva aventura cortesana, Olavide va viatjat per Europa i va establir-se al París de la Il·lustració, on va relacionar-se amb Voltaire, Diderot i d’altres enciclopedistes. De retorn a Madrid, el 1765, va organitzar una tertúlia selecta, a l’estil de les que havia conegut a la capital francesa, freqüentada pels il·lustrats més significats de la ciutat.
El 1766, després del Motí d’Esquilache, gràcies a les influències del seu amic personal el comte d’Aranda i als aires il·lustrats que envoltaven la cort de Carles III, va iniciar una nova carrera de funcionari com a director de l’Hospicio de San Fernando. Posteriorment va ser nomenat intendent d’Andalusia i superintendent de les repoblacions i colonitzacions de Sierra Morena (1767), on va posar en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a l’explotació agrària: foment del progrés tècnic amb una política d’incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim d’emfiteusi.
En aquest període, Olavide va presentar-se com un eficient impulsor de les reformes il·lustrades en el comerç, els assentaments, l’ensenyament i la cultura, sempre sota la protecció del despotisme il·lustrat de Carles III. Igualment, Olavide va promoure l’activitat teatral i va crear la primera escola d’art dramàtic de l’Estat espanyol.
Ara bé, la prohibició d’establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li comportarien l’odi dels caputxins. Així, el 1776, Olavide va ser acusat davant de la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. En realitat, Olavide era un reformista catòlic, però mai un ateu. Abandonat per Carles III i els seus ministres il·lustrats, Olavide va ser condemnat a la confiscació dels seus béns, exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics i a viure tancat en un convent de La Mancha, el 1780 va aconseguir fugir a França, on va ser acollit per Voltaire i Diderot.
El 1789, l’esclat de la Revolució francesa va ser acollit per Olavide com el triomf de la Raó. Fins i tot va arribar a desenvolupar alguns càrrecs polítics en la França revolucionària després que la Convenció li concedís la ciutadania francesa. Tanmateix, els excessos del Terror van fer que fugís de París. Empresonat a Orleans des de 1794, va escriure la novel·la Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797), obra que va permetre el seu retorn a Espanya així com la restitució dels seus béns i dignitats. En els darrers temps estaria dedicat a l’escriptura fins a la seva mort a Baeza, el febrer de 1803.
