Els governs il·lustrats de l’Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Era una conseqüència de la política regalista que tenia per objectiu el control de l’Església per part de les monarquies absolutes sota la justificació del component diví que s’atorgava a la figura del rei. És a dir, les regalies eren els drets absolutistes sobre les qüestions religioses.

I l’Espanya de Carles III no va ser una excepció en aquesta política regalista il·lustrada. Amb uns 3.000 membres, els jesuïtes eren l’ordre religiosa més influent de l’Espanya del segle XVIII i l’objectiu directe del regalisme de la monarquia espanyola. Una ordre amb una organització d’abast internacional, amb la seva seu central fora de l’Estat espanyol i contestatària amb la política de la monarquia era considerada incompatible amb l’absolutisme borbònic. Així, segons Carles III i els seus ministres (per exemple Campomanes), els jesuïtes esdevenien un element pertorbador que desafiava el poder reial.

D’aquesta manera, els jesuïtes van esdevenir el boc expiatori del Motí d’Esquilache de 1766. El comte d’Aranda i Campomanes van trobar en els aldarulls populars instigats contra els ministres estrangers per part de la noblesa l’excusa necessària per investigar la Companyia de Jesús en una “pesquisa secreta” que recolliria les seves relacions amb el marquès de l’Ensenada, la seva lleialtat vers Roma, les grans riqueses que havia acumulat, les seves activitats a Amèrica, l’expulsió dels regnes de França i Portugal, les seves teories sobre el regicidi i la seva intervenció en els fets de 1766. Per Aranda i Campomanes la conclusió era evident: la doctrina, organització i activitats dels jesuïtes eren incompatibles amb la seguretat de la monarquia.

La culpabilització de la Companyia de Jesús alliberava el govern de qualsevol responsabilitat en els motins i a la vegada exculpava la noblesa conspiradora. Però també era una manera d’assegurar el control sobre l’Església. Així, el 27 de febrer de 1767 es publicava el reial decret que expulsava els jesuïtes d’Espanya i els seus dominis:

Habiéndome conformado con el parecer de los de mi Consejo Real en el Extraordinario que se celebra con motivo de las ocurrencias pasadas, en consulta de 29 de enero próximo, y de lo que sobre ella me han expuesto personas del más elevado carácter; estimulado de gravísimas causas, relativas a la obligación en que me hallo constituido de mantener en subordinación, tranquilidad y justicia mis pueblos, y otras urgentes, justas y necesarias que reservo en mi Real ánimo; usando de la suprema autoridad económica que el Todopoderoso ha depositado en mis manos para la protección de mis vasallos y respeto de mi Corona: he venido en mandar que se extrañen de todos mis dominios de España e Indias, Islas Filipinas y demás adyacentes, a los Religiosos de la Compañía, así Sacerdotes, como Coadjutores o Legos que hayan hecho la primera profesión, y a los Novicios que quisieran seguirles; y que se ocupen todas las Temporalidades de la Compañía en mis Dominios.

Y para su ejecución uniforme en todos ellos, os doy plena y privativa autoridad; y para que forméis las instrucciones y órdenes necesarias, según lo tenéis entendido y estimaréis para el más efectivo, pronto y tranquilo cumplimiento. Y quiero que no sólo las Justicias y Tribunales Superiores de esos Reinos ejecuten puntualmente vuestros mandatos, sino que los mismos se entiendan con los que dirigiereis a los Virreyes, Presidentes, Audiencias, Gobernadores, Corregidores, Alcaldes Mayores y otras cualesquiera Justicias de aquellos Reinos y Provincias; y que en virtud de sus requerimientos cualesquiera tropa, milicia o paisanaje den el auxilio necesario sin retardo ni tergiversación alguna, so pena de caer el que fuere omiso en mi Real indignación.

Y en cargo a los Padres Provinciales, Propósitos, Rectores y demás Superiores de la “Compañía de Jesús” se conformen de su parte a lo que se les prevenga, puntualmente, y se les tratará en la ejecución con la mayor decencia, atención, humanidad y asistencia de modo que en todo se proceda a mis soberanas intenciones. Tendréis lo entendido para su exacto cumplimento, como lo fío de vuestro celo, actividad y amor a mi Real servicio, y daréis para ello las órdenes e instrucciones necesarias, acompañando ejemplares de este mi Real Decreto, a los cuales estando firma de vos, se les dará la misma fe y crédito que al original.

En conseqüència, la matinada del 21 de març, les tropes van prendre posicions sobre Madrid i van dirigir-se cap a les sis cases dels jesuïtes per detenir els religiosos i enviar-los cap a Cartagena on serien embarcats fora del país. Aquestes dramàtiques escenes es reproduirien per tota la geografia espanyola. Les doctrines dels jesuïtes van ser prohibides i les seves propietats confiscades.

Però la seva expulsió de l’Estat no era suficient per a la monarquia espanyola: Carles III estava disposat a destruir totalment l’ordre. Així, a la mort de Climent XIII, qui havia acollit alguns dels jesuïtes expulsats en els Estats Pontificis, els diplomàtics d’Espanya va conspirar per aconseguir el nomenament com a Papa del cardenal Ganganelli, coronat com a nou pontífex sota el nom de Climent XIV, qui va liquidar la Companyia de Jesús el 21 de juliol de 1773. Aquest va ser el gran èxit diplomàtic de la monarquia de Carles III.