Ahir el Ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, va declarar que està interessat en que els estudiants de Catalunya comparteixin l’orgull de ser espanyols i catalans i que si les seves declaracions sobre l’interès en “espanyolitzar els alumnes catalans” realitzades dimecres en el Congrés porten a algú a pensar “en el passat o en el franquisme” és que “aquest algú té un problema de categories mentals, condueix amb el retrovisor i no sap mirar el futur”. Res a comentar, en aquest cas una imatge val més que mil paraules:
És a dir, esteu llegint el blog d’una persona que té un problema de categories mentals, condueix amb el retrovisor i no sap mirar el futur. Maleïda memòria històrica.
I per acabar, com avui és 12 d’octubre, recuprerem una portada de La Vanguardia de 1944. Sense comentaris, també parla per si sola:
One Response
Parles de memòria històrica… i jo t’ho agraeixo… perquè no només el Sr. Wert no té memòria històrica, i això que és Ministre de Cultura i se suposa que és una persona amb “certa” formació… Sembla que molts obliden ràpidament la memòria històrica, no la tenen present i això és un error.
La cultura catalana fou víctima de la dictadura franquista, però també foren víctimes molts republicans espanyols i les classes obreres. Que tot això no ho recordem? Que no recordem que a Astúries i al País Basc varen morir obrers que lluitaven pels seus drets?
Ah! i també estaria bé recordar que després de les eleccions del febrer de 1936, enmig de la Segona República varen guanyar les “Esquerres” i la idea era fomentar un sistema democràtic. Però, les “Dretes” no varen respectar les eleccions i van decidir imposar-se. Conspiració militar, cop d’estat, guerra i massacre. Explicat breument. En una Guerra no hi ha bons ni dolents; però l’acció d’imposar és una de les més horribles que conec.
No tenir noció de tots aquests fets històrics, no demostrar-ne interès em costa molt d’entendre. No són històries que ens hagin d’encuriosir per la morbositat sinó per poder saber d’on venim, on vivim, tenir criteri propi i saber on anem. Hem de ser conscients de tot això; nosaltres tenim la gran sort de passejar per la ciutat de Barcelona sense por, per exemple. Sabem que avions no ens vindran a bombardejar.
On vull anar a parar? M’agradaria que entre tots reflexionessim perquè el saber adquirit per un mateix et dóna capacitat de decidir i d’opinar, et dóna llibertat. Quan som petits ens ensenyen que està bé i què no; ens fem grans i som capaços de distingir-ho. Tenir una mínima noció sobre la memòria històrica ens permet ser crítics i dir: “això no està bé!” o “aquí ens prenent el pèl”. Vivim en un segle on és permesa la lliberta d’expressió, doncs endavant! Cal ser curiós en aquesta vida, cal tenir inquietuds.