Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza (1719-1798), el IX comte d’Aranda, és una de les personalitats més polèmiques de l’Espanya del segle XVIII. Procedent d’una família de la vella noblesa aragonesa, Aranda va ser el producte de la conjunció de diferents sensibilitats: militar al servei de la corona, ambaixador, estadista, conspirador, il·lustrat i possible francmaçó, entre d’altres caràcters.
Nascut a Siétamo (Osca), va cursar els seus estudis a Bolonya. El 1736 va enrolar-se en l’exèrcit per iniciar la seva carrera militar: va participar en les campanyes de les guerres de Successió de Polònia (1733-1738) i d’Àustria (1741-1748). A més, la seva carrera ascendent va portar-lo a ser ambaixador a Portugal (1755) i a Polònia (1760). Durant aquests viatges per l’Europa del segle XVIII entraria en contacte amb els il·lustrats (i potser amb la francmaçoneria) adoptant idees pròpies de l’enciclopedisme i profundament anticlericals.
La brillant carrera militar d’Aranda va culminar amb el nomenament, el 1763, com a capità general de València, càrrec que abandonaria el 1766, coincidint amb el Motí d’Esquilache. En aquest context, el comte d’Aranda va situar-se al capdavant del partit nobiliari i va iniciar una escalada de radicalisme per llançar-se a la conquesta del poder. Aleshores, Carles III va nomenar-lo com a president del Consell de Castella. La maçoneria arribava al govern d’Espanya.
Des del seu despatx de Madrid, Aranda va dirigir la política de la monarquia de Carles III entre 1767 i 1773. Des d’aquest càrrec, va impulsar el reformisme il·lustrat, el regalisme, l’expulsió dels jesuïtes i va afavorir, en un principi, l’actuació dels anomenats golillas (bàndol polític de Campomanes i Floridablanca). En el marc d’aquest reformisme va ser el responsable de la repressió posterior al Motí d’Esquilache, amb mesures com l’expulsió dels rodamóns i les prostitutes de Madrid així com dels eclesiàstics que no tinguessin un destí en la ciutat.
La seva acció més destacada va ser l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya sota l’acusació d’actuar contra l’autoritat del monarca. Paral·lelament, va aprofitar la conjuntura per abolir el fur privat dels eclesiàstics. Aquesta política, però, va generar el creixement dels opositors a la seva figura, especialment a l’Amèrica del Sud on la Companyia de Jesús gaudia de gran influència.
Les lluites aristocràtiques desenvolupades a la cort dels Borbons convertirien Aranda en el cap de l’anomenat “partit aragonès”, contraposat al partit dels golillas, dirigit pel comte de Floridablanca, antic col·laborador i nou enemic polític. L’antagonisme creixent entre Aranda i Floridablanca, sumat a l’ocupació militar de les illes Malvines per part de la Gran Bretanya van comportar la seva substitució al capdavant del Consell de Castella el 1773.
Traslladat a París com ambaixador, va ser obstinadament partidari de la guerra entre Espanya i la Gran Bretanya, tot i que els seus desigs van ser menystinguts fins a l’esclat de la Guerra d’Independència dels Estats Units quan la monarquia va intervenir al costat dels rebels independentistes nord-americans. La consegüent Pau de Versalles de 1783 va permetre que Espanya recuperés la Florida i d’altres possessions americanes així com l’illa de Menorca. Gibraltar, però, encara restaria en mans angleses.
Aquests èxits diplomàtics van consolidar la seva posició política i el 1787 va retornar a Madrid amb l’objectiu de desbancar el comte de Floridablanca amb el recolzament de l’aristocràcia militar i nobiliària. Amb el suport del “partit aragonès”, Aranda va aconseguir la destitució de Floridablanca per part del nou rei Carles IV. Així, el febrer de 1792, es convertia en el primer secretari d’Estat de la monarquia. A més, un cop aconseguit el poder, no va dubtar a l’hora d’empresonar el seu rival polític sota l’acusació d’abús de poder.
Tanmateix, amb setanta-tres anys, la seva política il·lustrada combinada amb una actitud neutralista i titubejant davant de la Revolució francesa aviat van enfrontar-lo amb Godoy i els sectors més reaccionaris de la cort. En conseqüència, el novembre de 1792, va ser destituït. Posteriorment, seria empresonat a Jaen i a l’Alhambra de Granada. Alliberat el 1795, s’instal·laria a les seves possessions d’Épila, on moriria tres anys després.
