Les transformacions econòmiques que Espanya va experimentar en els anys seixanta, i que van traduir-se en una industrialització accelerada i en l’eclosió del sector terciari, van provocar la crisi de l’agricultura tradicional sector hegemònic fins aleshores en l’estructura econòmica espanyola. Aquest sector descansava sobre unes bases febles: abundància de mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i gens diversificat, convivència del minifundisme amb els grans latifundis… En definitiva, la reconversió de l’agricultura tradicional era necessària i ineludible en el context de modernització econòmica.
En els anys quaranta i cinquanta, l’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.
La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.
En el context del desarrollismo dels anys seixanta, l’agricultura va patir una fuga massiva de mà d’obra cap al món urbà a la recerca de les noves oportunitats que propiciava la industrialització. D’aquesta manera, l’aspecte del camp espanyol va transformar-se radicalment: gairebé dos milions de persones van abandonar el camp, a la vegada que moltes de les petites explotacions van desaparèixer. Aquest acusat descens de mà d’obra ser positiu perquè va suposar un augment dels salaris dels treballadors del camp.
En el cas de Catalunya, l’adaptació a les transformacions de la resta del sistema econòmic va suposar una continuada pèrdua de població activa en l’agricultura entre 1950 i 1975, reduint-se el nombre de pagesos en una quarta part fins a situar-se en quotes “europees” del 8,4% el 1970.
D’altra banda, els empresaris agrícoles, amb l’objectiu de mantenir o millorar els seus guanys en un context de reconversió i de pèrdua continuada de mà d’obra agrícola, van iniciar un indispensable procés de mecanització i introducció de l’ús d’adobs químics que permetessin la intensificació dels conreus. Per exemple, la reconversió de l’agricultura catalana va presentar tres grans característiques durant la dictadura franquista: l’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial. L’especialització agropecuària va manifestar-se fonamentalment en el sector fruiter (pomes, peres, avellanes) i en la ramaderia industrial (granges de porcs i aviram). La mecanització va permetre l’alliberament de mà d’obra que s’adreçaria cap al sector industrial o al món dels serveis. I la integració en els circuits industrials va fer possible que bona part de la producció agrícola s’adrecés cap a les indústries de l’alimentació.
Així, l’agricultura catalana va presentar l’índex de mecanització més alt de l’Estat i un apreciable creixement de la grandària mitjana de les explotacions. Es va mantenir, en part, l’estructura familiar de les explotacions però amb una elevada productivitat i una gran capacitat d’innovació en funció de les exigències del mercat. El millor exemple serà l’agricultura intensiva i d’exportació del Segrià o la Noguera, especialitzades en la fruita dolça.
Finalment, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda de productes alimentaris, amb la disminució del consum de llegums i cereals i l’augment dels productes ramaders i hortofrutícoles. Per exemple, a Catalunya va retrocedir el conreu de cereals per donar pas a la vinya, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. Igualment, la ramaderia extensiva catalana va viure un període d’expansió en els sectors de l’aviram, el porcí i el vacum.
En resum, es pot considerar que, en general i tenint en compte el context de retrocés agrícola generalitzat, el sector primari català va experimentar durant el franquisme una relativa prosperitat. Tanmateix, cal destacar: la creixent dependència de la indústria, la diferència de rendes respecte dels sectors industrials, la pèrdua de terres com a conseqüència de l’especulació urbanística, i la manca d’infraestructures en les zones rurals respecte de les urbanes.
