El fracàs de la política econòmica autàrquica del franquisme era evident des de l’inici de la dècada de 1950, però l’imprescindible canvi de rumb que obrís l’economia espanyola al món occidental i afavorís el creixement encara trigaria en arribar. El final de la dècada dels cinquanta està marcat a Catalunya pel deteriorament del clima econòmic i el conseqüent malestar de les diverses capes socials. El considerable ritme de la inflació, l’increment del cost de vida, el dèficit creixent de la balança comercial i la baixada el 1959 de la producció d’energia elèctrica eren alguns dels símptomes del fracàs de la política econòmica autàrquica. Era urgent que es produís un canvi de rumb econòmic.
No va ser fins el febrer de 1957 quan Franco va formar un govern que suposava la transició des dels principis del falangisme i l’autarquia a la introducció dels tecnòcrates del desenvolupament econòmic. És a dir, les substitucions responien a un canvi qualitatiu de l’orientació política i econòmica del règim. Els impulsors del canvi de rumb van ser el general Luis Carrero Blanco (Ministre de la Presidència) i el català Laureano López Rodó (comissari dels plans de desenvolupament).
D’aquesta manera, accedia al poder una nova generació de polítics, els anomenats tecnòcrates, molts dels quals es trobaven vinculats amb l’Opus Dei i tots ells molt ben relacionats amb les elits econòmiques del país, els quals consideraven que només el creixement econòmic podia ser garantia de l’estabilitat social necessària per a la supervivència del règim. Eren tècnics competents que arribaven amb la missió de treure l’economia espanyola del carreró sense sortida al qual s’havia abocat després de dues dècades perdudes.
Ara bé, cal tenir present que el poder polític ascendent de l’Opus Dei es limitava al terreny econòmic, no a les altres àrees de govern. Carrero Blanco i López Rodó van dissenyar una redefinició de les estructures del règim a través de les quals es reduïa el paper de FET-JONS i les seves organitzacions. L’estratègia es basava en crear noves estructures que anessin buidant de contingut les antigues, però sense que aquestes desapareixessin. Tanmateix, les bases del règim mai van canviar i els Principios del Movimiento Nacional van perdurar.
El perfil d’aquests nous polítics vinculats a l’Opus Dei era més tècnic que ideològic i el seu objectiu fonamental era incorporar a la gestió de l’Estat uns criteris de racionalitat i eficiència econòmica que asseguressin el creixement i amb ell la continuïtat del franquisme. Els tecnòcrates apostaven per un reformisme tècnic, que no qüestionava la dictadura, com a sortida per a la greu situació econòmica i social en la qual es trobava Espanya després de gairebé dues dècades d’autarquia.
Aquest canvi d’orientació va estar propiciat per la mala conjuntura econòmica de finals dels anys cinquanta: esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, augment de la inflació, desequilibris pressupostari, etc. A aquest panorama es sumaven les pressions dels organismes internacionals, en un moment en el qual Espanya acabava de sortir de l’aïllament patit en la postguerra mundial, i per l’increment exponencial de les protestes socials.
La primera acció correctora de la política econòmica va arribar de la mà de l’anomenat Pla d’Estabilització de 1959. El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal dels anys precedents i afavorir la liberalització comercial i financera. I per assolir els seus objectius, el projecte comprenia tres grans eixos: l’estabilització de l’economia (reducció de la inflació, increment dels tipus d’interès bancari, congelació dels salaris, reducció del dèficit públic, reformes fiscals, etc.), la liberalització interior (eliminació d’organismes estatals interventors, fi a la regulació de preus, etc.) i la liberalització exterior (facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies, etc.).
D’aquesta manera, a partir de l’estiu de 1959, l’economia espanyola reformava profundament la seva estructura amb el Pla d’Estabilització, el qual havia de permetre l’adscripció del país al sistema capitalista, l’abandó dels plantejaments corporativistes i intervencionistes de les darreres dècades i l’harmonia amb les economies occidentals. A canvi d’aquests compromisos econòmics, diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya perquè el país pogués fer front a la greu crisi econòmica i evitar una fallida de pagaments inevitable sense les reformes. A més, a llarg termini, l’objectiu de les reformes era incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals.
Al Pla d’Estabilització de 1959 van afegir-s’hi, al llarg dels anys seixanta, uns plans de desenvolupament econòmic i social de vigència triennal (1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975) que serien supervisats per la Comisaría del Plan de Desarrollo dirigida per López Rodó. El projecte desarrollista consistia en la introducció de la planificació econòmica perquè l’Estat esdevingués el motor del desenvolupament econòmic espanyol a través de l’activitat del sector públic, a la vegada que es centralitzava la relació amb els inversors privats estrangers perquè aquests poguessin gaudir d’incentius fiscals i subvencions per establir les seves empreses a Espanya.
Els plans van encetar dues vies d’actuació: les accions estructurals i els pols de desenvolupament. Per accions estructurals hem d’entendre el repte de solucionar les deficiències estructurals que caracteritzaven la industria espanyola en aquell moment: dimensió escassa de les empreses, baixa productivitat, etc. D’altra banda, els pols de desenvolupament intentarien reduir els desequilibris regionals existents mitjançant la introducció de noves indústries en zones econòmicament poc desenvolupades.
En aquest sentit, la planificació econòmica va tenir un repercussió escassa a Catalunya ja que aquest territori ja havia realitzat amb força anterioritat la seva revolució industrial. El fet més destacat va ser l’impuls del sector petroquímic en el camp de Tarragona i els ajuts per a la construcció d’una refineria de petroli d’iniciativa i capitals privats.
En general, però, la planificació del desarrollismo franquista no va assolir els objectius irreals que s’havia fixat, fonamentalment perquè els recursos públics destinats al projecte eren insuficients per arribar als objectius perseguits, quan no eren malbaratats o invertits de forma ineficaç. D’aquesta manera, els plans de desenvolupament franquista van ser un fracàs i van tenir una escassa rellevància en el desenvolupament econòmic del país. Tanmateix, el creixement econòmic va arribar de la mà de la inversió privada en infraestructures (electrificació, construcció de carreteres, refineries de petroli) i productes bàsics (acer, carbó, alumini, etc.), fet que va permetre el desenvolupament industrial i l’emmascarament del fracàs del desarrolismo per convertir-lo en el fals “miracle econòmic espanyol”.
