La fase final de la Guerra de Successió, després de la pau internacional signada a Utrecht el 1713, era una altra guerra. Era un conflicte marcat per la religiositat exacerbada i la violència extrema. Era, més que mai, una cruenta guerra civil. Òbviament, també era una guerra per la defensa de les lleis i constitucions del país, per les llibertats amenaçades per un enemic que presentava un anticatalanisme radical. Però no convé simplificar el caràcter de la guerra, s’ha de visualitzar en tot el seu context.

Després de la Pau d’Utrecht van emergir els símptomes de distanciament entre els sectors moderats, partidaris de la negociació amb els comandaments de Felip V, i els radicals, defensors de la resistència a ultrança davant la previsible intransigència del Borbó. En aquest context, el juliol de 1713, va convocar-se la Junta de Braços per valorar i decidir el camí que calia prendre davant l’abandó internacional. D’entrada, només el braç reial va mostrar-se partidari de la resistència. Tanmateix, el braç militar es sumaria a la opció de continuar la guerra. Les cartes estaven sobre la taula. La salvaguarda de les constitucions era l’objectiu prioritari pel qual calia lluitar.

Ara bé, la decisió de resistir i la radicalització de les actituds va comportar la fugida de famílies de la noblesa, de la burgesia, de canonges de la catedral i de molts capitans de la Coronela cap a la zona filipista. Les divisions eren evidents. És més, a Barcelona es produiria un autèntic conflicte entre el Consell de Cent, la Generalitat i el comandament militar per fer-se amb el poder. Finalment, el febrer de 1714, una Diputació del General financerament asfixiada cediria el comandament de la guerra al Consell de Cent.

Per la seva banda, els borbònics, amb un exèrcit de 50.000 homes, van ocupar la quasi totalitat del Principat entre 1713 i 1714. Ciutats austriacistes de primera hora com Vic i Valls ja restaven en mans dels filipistes. D’aquesta manera, arribats a 1714, la desproporció entre les forces ocupants de Catalunya i el reduït contingent de resistents, concentrats a Barcelona i Cardona, era abismal.

Tanmateix, les requises, extorsions i represàlies indiscriminades dels borbònics van derivar en un gran aixecament antifilipista quan el ministre Jean Orry va voler introduir una tributació extraordinària. Les comarques del Penedès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, la Ribera de l’Ebre, el Maresme, el Vallès, la Plana de Vic, el Lluçanès, el Ripollès, l’Alt Urgell i la Noguera van alçar-se al crit de “Via fora lladres!” i “Visca la Pàtria!”. L’aixecament descordinat i sense connexió amb Barcelona, va ser esclafat per una brutal repressió dirigida pel Duc de Pòpoli.

Havia arribat l’hora d’iniciar l’assalt sobre Barcelona, tot i les reticències que Lluís XIV de França adreçava a Felip V l’agost de 1713:

El partido que había tomado de bloquear a Barcelona sin sitiarla parece muy conveniente al estado presente de las cosas; y como no ha de ser socorrida por nadie, tarde o temprano la someteréis.

Tenéis razón al querer reducir a Barcelona por la fuerza; pero cuando falta, quiere la prudencia que se empleen otros medios. Nada de mayor interés ni de más consecuencias para V.M. que pacificar a España. Sois vos quien habéis de juzgar cuales son los medios que deben emplearse para conseguirlo, desde el momento en que no podéis contar con el éxito de la guerra.

Però Felip V no faria cas al seu avi i, després que els resistents evitessin el bloqueig de la ciutat durant els mesos de febrer i març, el duc de Pòpoli bombardejaria Barcelona per primer cop l’abril de 1714. Aquell mateix mes, Lluís XIV aconseguiria el relleu de Pòpoli per James Fitz-Stuart, el duc de Berwick, protagonista del dramàtic setge final. Aquesta era la postura de Berwick respecte del setge de Barcelona:

Los barceloneses merecen toda clase de castigos, hasta el de ser exterminados, por haber osado mantenerse con tanta obstinación en su rebeldía, pero son, sin embargo, vuestros súbditos, y V.M., con su gran clemencia, querrá darles ocasión para que vuelvan a su deber sin destruirlos. Son enfermos que aún están bajo un acceso de furor. Quiero se les procure un remedio un poco dulce en apariencia. Aumentarán su mal y llegarán a la desesperación.

Tanmateix, el juliol, Lluís XIV insistia en la prudència necessària en la presa de Barcelona:

Espero que dentro de poco tendréis a Barcelona reducida. Más, aun cuando merezca esta ciudad ser castigada, creo que es de vuestro interés moderar la severidad que queréis usar con sus habitantes, pues aun cuando sean vuestros súbditos, debéis tratarlos como a padre y corregirlos sin perderlos: Vous devez les traitter en père et les corriger sans les perdre. Bien habrá dentro de la ciudad un buen número de habitantes cuya fidelidad a vos no se ha entibiado nunca, habiendo solo sido oprimidos por la insolencia. Y, sin embargo, los envolvéis con los rebeldes, y perecerán juntos como subsistan las órdenes que habéis dado al mariscal de Berwick. Os aconsejo, pues, que le concedáis más libertad de la que le habéis dado, y os ruego que creáis mi opinión como fundada en la experiencia.

Però el fracàs dels bombardejos de maig i l’estancament de les negociacions del ministre Jean Orry amb l’austriacista Pau Ignasi de Dalmases van precipitar el setge des de finals de juliol. Uns 40.000 soldats dels exèrcits hispànic i francès van començar l’assalt definitiu d’una ciutat defensada per uns 5.500 homes, la majoria dels quals es trobaven enquadrats en les companyies gremials, sota les ordres del general Antoni de Villarroel i del conseller en cap Rafael de Casanova.

Els intensos bombardejos i les bretxes produïdes a les muralles van facilitar l’assalt final de les forces borbòniques l’Onze de Setembre. Ara bé, la presa de la ciutat no va produir-se sense dificultats perquè el baluard de Sant Pere va ser pres pels filipistes i reconquerit onze vegades en un dia pels resistents barcelonins. La defensa va ser heroica, però no generalitzada. Felip V comptava amb complicitats en la ciutat, possiblement entre sectors de l’aristocràcia i l’alta burgesia que no havien pogut abandonar la capital catalana i que veien en l’entrada dels filipistes la gran oportunitat de fer-se amb un lloc destacat en la nova Catalunya dels Borbons.

Es lluitaria cos a cos i casa per casa fins que, cap a les dues de la tarda, Rafael de Casanova va caure ferit i Antoni de Villarroel va ordenar la capitulació de la ciutat. La ciutat comtal, el cap i casal de Catalunya, finalment havia caigut. L’esdeveniment donava pas al mite.

Les cròniques borbòniques del moment farien referència a la capacitat de resistència dels barcelonins durant el setge:

Sufrían con la mayor constancia quantas fatigas e injurias trae un cerco, despreciando valerosamente el fuego tan cruel que se les hacía, sin demostrar jamás menor flaqueza ni desmayo […]. Viendo ya el fatal amago de su perdición sin flaquear en nada era tanta su vigilancia y las fuerzas que incansables aplicaban a aquel parage que pudo y con razón poner a los sitiadores en bastante cuidado, reconociéndose que en ellos más que el valor obraba la desesperación […]. Quedó presa el día 11 de setiembre del año 1714 la tan ruidosa Plaza de Barcelona y que tanto dio que decir en la Europa (y aun fuerza de ella) en poder de España después de una larga y valerosa resistencia. Tal que con dificultad se encontrará una semejante en las Historias. Porque fue la que atrevidamente quiso mantenerse entre España y Francia, defendida solo por sus belicosos naturales, osadía valerosa que en otros términos era digna de aplausos inmortales.

Durant el setge, els defensors havien patit unes 7.000 víctimes i una tercera part de les cases de Barcelona van ser destruïdes per les 30.000 bombes llançades per l’exèrcit borbònic, mentre que els assaltants van comptabilitzar unes 14.200 baixes. I la repressió consegüent seria especialment dura i d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.