Després de la caiguda de Barcelona, l’octubre de 1705, l’arxiduc Carles va instal·lar la seva cort a la capital catalana on va rebre l’obediència dels representants de les institucions del Principat i diverses mostres d’entusiasme popular. El 7 de desembre jurava solemnement respectar les lleis i constitucions de Catalunya i va convocar les corts que es desenvoluparien entre desembre de 1705 i març de 1706. En el fons, tot era massa similar al que havia passat el 1701 amb Felip V, una repetició de la jugada.
S’iniciava una nova etapa de l’austriacisme: la de la pràctica política mitjançant el govern de l’arxiduc, entronitzat com a Carles III, a bona part de la Corona d’Aragó. És el moment de la catalanització de l’austriacisme.
Des d’un primer moment, l’arxiduc Carles va actuar condicionat per les necessitats de la guerra europea i pels seus anhels de fer-se amb el tron espanyol. Per això, l’arxiduc va buscar eixamplar al màxim la base social del seu suport a Catalunya. Així, les corts de 1705-1706 van confirmar les mesures econòmiques favorables a la burgesia comercial i mercantil establertes per Felip V en 1701-1702 en la línia d’afavorir el lliure comerç i impulsar la producció pròpia de nous teixits a la vegada que es s’estimulava l’entrada d’artesans estrangers no francesos i es prohibia la importació de manufactures des de França.
Igualment, les corts van aprovar un seguit de disposicions polítiques satisfactòries per a l’oligarquia catalana, tot reparant els greuges del passat i sota la promesa d’un paper destacat de Catalunya en la Monarquia Hispànica de Carles III. D’aquesta manera, l’arxiduc aprovava el retorn de les insaculacions a les institucions catalanes, regulava la qüestió dels allotjaments, prometia el retorn a Catalunya del Rosselló i la Cerdanya, i restituïa a la Corona d’Aragó els territoris italians de Sicília, Sardenya i Nàpols.
Per la seva part, els braços catalans van accedir a la pretensió austriacista que els Borbons quedessin perpètuament exclosos de la successió al títol de comte de Barcelona i van atorgar al nou rei un generós donatiu de 1.900.000 lliures. A més, la Diputació i el Consell de Cent van comprometre’s a reclutar i sostenir dos regiments de 500 homes per a la defensa del Principat.
D’altra banda, en el seu intent d’afalagar i seduir els catalans per ampliar la seva base social, l’arxiduc va buscar l’articulació d’una nova elit privilegiada i fidel a la causa austriacista mitjançant l’atorgament de títols. En conseqüència, entre 1705 i 1712 el rei va concedir 82 privilegis de ciutadà honrat, 51 títols de cavaller i 49 de noble. De la mateixa manera, va concedir honors i privilegis a diferents ciutats (Vic va ser nominada com a “ciutat fidelíssima” i Reus i Valls van obtenir el títol de “ciutat imperial”).
Malgrat totes les promeses, la pràctica de govern de l’arxiduc no va presentar gaires diferències respecte de la d’un monarca absolut. Òbviament existia el condicionament de la guerra, però la realitat és que Carles III va seguir controlant les nòmines de la insaculació, va imposar mesures d’excepció contra els sospitosos filipistes (empresonaments, deportacions, confiscacions de béns, etc.) i va formar un govern que es veuria esquitxat per la corrupció i la malversació de fons públics. Tot això sumat al desgast de la guerra, els problemes financers, l’increment de la pressió fiscal, els abusos de les tropes d’ambdós bàndols i l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida.
En conseqüència, l’entusiasme inicial de Catalunya amb l’austriacisme i la figura de l’arxiduc Carles aviat va derivar en el desencís. És més, des de 1706 ja es pot observar una clara escissió de l’austriacisme entre els partidaris del pactisme i el constitucionalisme i aquells que emparats en l’emergència de la conjuntura bèl·lica estaven disposats a renunciar a determinats privilegis constitucionals en favor de l’autoritarisme reial. És a dir, la defensa de les llibertats i privilegis de Catalunya no era la gran causa de l’austriacisme, sinó que aquesta era assolir el tron espanyol encara que fos passant per sobre de l’equilibri entre el poder del rei i el poder dels braços.
Repassant la literatura austriacista del període, podem observar que més que projectes polítics, socials i econòmics, el que es projecta en la propaganda favorable a l’arxiduc Carles són arguments de caràcter emocional. Així, aquesta literatura es caracteritza per l’exaltació del paper protagonista dels “vigatans”, el rebuig als “botiflers”, identificats amb els gavatxos i els catalans agavatxats o partidaris de Felip V, les exaltacions de la figura de Carles III i les crítiques a Felip V, sempre rebaixat a la denominació de Duc d’Anjou. És a dir, per molt que el projecte austriacista desenvolupat a Catalunya radiqués en la vigilància del pactisme i el constitucionalisme, aquestes pràctiques no apareixen en la seva literatura propagandística. Un mal símptoma.
I si passem a la propaganda borbònica a Catalunya podem trobar un gran rebuig cap a la construcció de la nova elit austriacista en el record dels fets de 1705:
Hallaron la mayor parte oportunidad los facinerosos y malvados y llenaron la tierra de sacrilegios, violencias, adulterios, robos y homicidios, y si acaso encontraban un parcial de los Borbones no lo trataban con piedad, sino le daban luego muerte. Pasó la violencia a un furor que lo atropellaba todo. Los mismos católicos violaban los templos, buscaban a los que tenían fama de ricos y a la fuerza de tormentos querían exprimir aún más de lo que los infelices poseían […]. No puede la imaginosa malicia inventar atrocidades y crímenes que no cometieran los catalanes contra sí mismos.
Arribats a 1712, a la progressiva desfeta de les tropes austriacistes va afegir-se una situació inesperada que capgiraria definitivament les expectatives inicials de la guerra: l’emperador Josep I va morir i va nomenar hereu al tron imperial el seu germà l’arxiduc Carles, proclamat com a emperador Carles VI. En conseqüència, l’arxiduc va abandonar la cort de Barcelona, sense renunciar a la corona espanyola, per convertir-se en el nou emperador. La seva esposa, Elisabeth de Brunsvic va restar a Barcelona com a reina regent, lloctinent i capità general i com a garantia de la fidelitat del nou emperador a la causa catalana.
En aquest context, el temor a la constitució d’una gran potència habsburguesa a Europa, com en temps de l’emperador Carles V, va donar pas a les negociacions diplomàtiques que culminarien en els Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1713-1714. Les tropes angleses van ser evacuades de Catalunya la tardor del 1712, el març de 1713 la reina regent Elisabeth de Brunsvic va marxar cap a Viena i l’estiu d’aquell any les tropes imperials abandonaven el país. Els catalans havien estat abandonats a la seva sort, tal com es posa de manifest en les paraules del mateix arxiduc Carles l’estiu de 1713:
Si yo creyese que con el sacrificio de mis tropas pudiera aliviar vuestro desconsuelo, no tiene la menor duda que lo haría. Pero perderlas para perderos más, no creo que sea medio que aconseje vuestra prudencia. Me persuado á estaréis ciertos de que antes de llegar á esa resolución no ha habido camino ni senda que no haya buscado para mantener á nuestros aliados en el empeño contraído. Pero, por nuestra común desgracia, nada ha bastado de calidad, que han llegado á firmar la paz sin consentir yo en ella [sic]. Bien presente tendrá vuestra discreción que, separada la alianza de las potencias marítimas, nos queda por consecuencia cerrado del todo el paso de las comunicación de Cataluña con Italia y Alemania, siendo impracticable en tal postura enviar socorro alguno, respecto á que los enemigos, libres del freno de las flotas de Inglaterra y Holanda en el Mediterráneo, serán enteramente dueños de aquellos mares, por lo cual el mantenerme yo firme en continuar la guerra en España produciría la total ruina de este país, que es el principal motivo que he tenido para la conclusión del Tratado de Armisticio.
Espero que, consideradas estas razones, comprenderéis que vuestro bien mismo ó, por mejor decir, el menor mal vuestro, me ha obligado á ello, pero que jamás podré apartaros un punto de mi memoria.
