Segons la tradició, a Saint-Denis està enterrat Sant Dionís, a qui el Papa va enviar com a primer bisbe encarregat de l’evangelització de la Gàl·lia a París i que segons la llegenda hauria mort a Montmartre cap a finals del segle III. La llegenda ens diu que després de morir decapitat, el seu cos va aixecar-se per dirigir-se des del patíbul fins el punt en el qual havia de ser enterrat. I la documentació ens diu que en temps del Baix Imperi Romà existia un cementiri en el lloc on avui s’aixeca la basílica, consagrada en catedral el 1966.
El 475, Santa Genoveva, la patrona de París, va aixecar una petita església en honor de Sant Dionís, la qual va ser ampliada durant l’època merovíngia, en els segles VII i VIII, i a la qual va sumar-s’hi una abadia benedictina. I és que l’edifici que es va anar renovant fins al segle XIV. El 639, el rei franc Dagobert I va escollir Saint-Denis com a lloc d’enterrament, inaugurant així una tradició de l’edifici com a panteó reial que arribaria fins el 1824, a la mort de Lluís XVIII. Aquesta condició de necròpolis reial va convertir Saint-Denis en un santuari nacional, un espai de la memòria francesa de gran importància política i estatal.
Des del punt de vista històric i artístic, el corifeu i el cos occidental de l’església es consideren els exemples fundacionals del gòtic francès. Elements bàsics de l’arquitectura catedralícia gòtica es documenten per primer cop en la catedral: l’arc apuntat, la desmaterialització dels murs perimetrals, el deambulatori com espai continuat amb la presència de capelles radials… Tot això com a conseqüència de la tasca de l’abat Suger (1080-1151), artífex intel·lectual de Saint-Denis, qui en el segle XII va fer enderrocar la vella església carolíngia i va fer construir-ne la gòtica.
L’abat Suger volia bastir un edifici que representés el poder la monarquia francesa i esdevingués la personificació de l’Església catòlica com la representant terrenal de la Jerusalem celestial. D’aquesta manera, el poder polític i el religiós convergien en una nova arquitectura de gran força retòrica i simbòlica, a la vegada que l’edifici s’omplia de relíquies. En aquest sentit, el tipus de façana amb tres carrers apareix per primera vegada en aquest edifici, de la mateixa manera que el Judici Final representat en el pòrtic central.
Un cop acabada i consagrada la façana occidental, l’abat Suger va emprendre les tasques de remodelació del cor. El rei Lluís VII el Jove (1137-1180) va recolzar els plans de l’abat, fidel conseller i home de confiança del monarca, fins al punt que va ser nomenat regent quan el rei va abandonar el país per participar en la segona Croada. I és que el jove monarca tenia clar el simbolisme de Saint-Denis per a la França en construcció.
En el cor de Saint-Denis es farien realitat les primeres concepcions arquitectòniques pròpies del gòtic francès: el doble deambulatori separat únicament per elegants columnes, la volta de creueria, els grans vitralls que arriben fins al terra per aconseguir una il·luminació metafísica… L’impacte entre els fidels va ser enorme. Passar de l’obscuritat de les esglésies romàniques a la llum del gòtic, tot i que segurament no n’eren conscients, els situava en una nova etapa de la història.
Després de la mort de l’abat Suger, les següents obres de l’abadia van produir-se en el segle XIII, quan el pas del temps va posar en perill la part superior de l’edifici. Tanmateix, arribats al trànsit cap a la baixa edat mitjana, era necessària una modernització de l’edifici que permetés reforçar el simbolisme de l’abadia com a necròpolis reial i panteó del poder francès. Així, la introducció d’un cos transversal de cinc naus va permetre que la catedral defensés la seva posició destacada com a símbol del gòtic francès. Una nova estètica arquitectònica lligada a la nova estètica del poder de la monarquia francesa.
Tanmateix, com a conseqüència de la seva condició de necròpolis reial, Saint-Denis ha esdevingut el millor exemple de l’arquitectura funerària. D’aquesta manera, podem observar l’evolució des dels sarcòfags medievals amb les figures representades fins als grans monuments del Renaixement i el Barroc. D’entre totes les tombes, cal destacar el monument funerari de Lluís XII i Anna de Bretanya, una imponent escultura de l’arquitecte florentí Giovanni Giusti de 1531.
