El darrer rei hispànic de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg era un personatge malaltís i mancat d’intel·ligència. El nunci papal el descriuria com “feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado […]. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia”. O en paraules de García Argüelles, era un “individuo asténico longilíneo, con la cabeza algo grande, de tipo raquítico, desde un punto de vista endocrino, como un hipogenital intersexual algo infantilizado, con discreta reacción hipertímica eunucoidea y en lo referente al carácter, un bradipsíquico, hipobulímico asténico”.

Molt s’ha especulat sobre els mals que van afectar Carles II. Impotent? Estèril? Sexualment apàtic? Embruixat? Fos quina fos l’explicació, l’única realitat és que el darrer Àustria no va ser capaç d’assolir descendència directa amb les dues esposes que va tenir, Maria Lluïsa d’Orleans i Mariana del Palatinat, malgrat els esforços que des de la cort van realitzar-se per evitar el fatal desenllaç que apartaria els Habsburg del tron espanyol. En vida del monarca ja van iniciar-se les conjures i les intrigues polítiques entre França i l’Imperi Austríac per assolir el tron espanyol. I és que, si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis possible.

En aquest context, els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren Josep Ferran de Baviera (fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella), Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella) i l’arxiduc Carles d’Habsburg (fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella).

El primer testament de Carles II, signat el 1696, designava com a successor Josep Ferran de Baviera, un candidat de compromís recolzat per Anglaterra i els Països Baixos. Com a hereu de la monarquia espanyola, Josep Ferran va rebre els títols d’Infant d’Espanya i de Príncep d’Astúries. Tanmateix, aquest va morir prematurament, amb només sis anys d’edat, el 1699, quedant així descartada la solució de compromís en la cursa successòria. Tot i això, la solució prevista en el segon testament de Carles II, signat el 1698, incloïa una clàusula que indicava que en cas de mort de Josep Ferran sense descendència la corona passaria a l’emperador Leopold i els seus descendents.

Mentre que França, Àustria i els Països Baixos es repartien el pastís territorial hispànic mitjançant els anomenats Tratados de Reparto, la diplomàcia francesa no va deixar de pressionar en la cort de Madrid fins que Carles II va tornar a canviar el seu testament. D’aquesta manera, el 3 d’octubre de 1700, va nomenar com a hereu al tron el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei amb el nom de Felip V.

Reconociendo, conforme a diversas consultas de ministro de Estado y Justicia, que la razón en que se funda la renuncia de las señoras doña Ana y doña María Teresa, reinas de Francia, mi tía y mi hermana, a la sucesión de estos reinos, fue evitar el perjuicio de unirse a la Corona de Francia; y reconociendo que, viniendo a cesar este motivo fundamental, subsiste el derecho de la sucesión en el pariente más inmediato, conforme a las leyes de estos Reinos, y que hoy se verifica este caso en el hijo segundo del Delfín de Francia: por tanto, arreglándome a dichas leyes, declaro ser mi sucesor, en caso de que Dios me lleve sin dejar hijos, al Duque de Anjou, hijo segundo del Delfín, y como tal le llamo a la sucesión de todos mis Reinos y dominios, sin excepción de ninguna parte de ellos. Y mando y ordeno a todos mis súbditos y vasallos de todos mis Reinos y señoríos que en el caso referido de que Dios me lleve sin sucesión legítima le tengan y reconozcan por su rey y señor natural, y se le dé luego, y sin la menor dilación, la posesión actual, precediendo el juramento que debe hacer de observar las leyes, fueros y costumbres de dichos mis Reinos y señoríos.

L’1 de novembre de 1700 moria Carles II. Immediatament, Lluís XIV rebia la notícia del sentit favorable als interessos francesos que desvetllava el testament. Tanmateix, el Rei Sol va trigar dues setmanes en acceptar que el seu nét accedís al tron espanyol. Els jocs de la diplomàcia versallesca es desenvolupaven al marge del mateix Felip, espectador d’excepció però sense veu en el seu futur paper de rei d’Espanya. Finalment, Lluís XIV va renunciar als seus drets a la corona i Felip V va ser proclamat a París el 16 de novembre de 1700. El nou monarca no arribaria a Madrid fins el febrer de 1701.