Arriba el moment de tornar a posar-se en marxa després del breu tancament estiuenc, i voldria començar responent a una pregunta que em formulaven l’altre dia: “per què et vas decidir a fer un blog d’història?”. La qüestió provenia d’un estudiant de batxillerat que aquest any s’haurà d’enfrontar a la difícil situació d’escollir: fer història i arriscar-se a veure’s en un carreró sense gaires sortides laborals, però havent estudiat allò que li agrada, o decantar-se per una carrera (perdó, grau bolonyès), tipus dret o econòmiques, que li garantís un treball en sortir de la universitat.
El meu interlocutor no acabava d’entendre com dedico cada dia un temps a un blog que només em pot portar feina, mals de cap i està mancat d’una compensació econòmica. Venia a dir que ell només treballaria si això es veia recompensat amb diners. Estic segur que no el vaig convèncer gaire amb els meus arguments, que ara compartiré amb vosaltres, però són els meus principis i difícilment els canviaré arribats a aquestes alçades de la vida. A veure que en penseu?
Primer de tot, el blog és una eina didàctica que em pot ajudar en la meva tasca docent. Contrarèplica: però fa un any que estàs fora del món educatiu com a conseqüència de les retallades. I què? Digueu-me somiador, però no hi ha mal que duri eternament i no perdo l’esperança de tornar a fer allò que sé fer i on em sento realitzat. És a dir, ensenyant. I mantenir viu el blog és la manera de no perdre el contacte amb el meu món, una manera de reciclar-me dia a dia i continuar aprenent gràcies a la feina que comporta intentar publicar un apunt d’història cada dia.
D’altra banda, el blog no només és una eina per al meu ús. És un espai públic que utilitzen professors i alumnes al llarg del curs, fet que ho demostra la dràstica caiguda de visites que es produeix a l’estiu. I també molta gent que hi passa només pel gust de conèixer i aprendre. Per tant, el blog és una eina útil i mereix la pena anar ampliant i millorant els seus continguts. Contrarèplica: però tu no hi guanyes res, no et compensa. Home, si en aquesta vida tot s’ha de valorar en diners, doncs efectivament no em compensa. Ara bé, si donem valor a d’altres coses, com per exemple la realització personal, aleshores sí que compensa. I amb escreix. Poder treballar en alguna cosa que és útil i valorada pels altres em sembla que és important. Quan ens tanquem en el món dels beneficis i els guanys econòmics oblidem que la vida no és només treballar i fer diners, sinó que també tenim dret a fer coses que ens omplin en d’altres sentits: la família, l’oci, el desenvolupament intel·lectual…
A més, aquest blog, i d’altres que van néixer més o menys en paral·lel, així com alguns que han anat apareixent en els darrers temps, omplen un espai necessari de divulgació històrica a la xarxa, des del rigor i la professionalitat de l’historiador. És a dir, si la gent recorre a la xarxa per informar-se, és necessari que existeixin blogs d’història amb un caràcter divulgatiu per apropar aquests fets al gran públic. Contrarèplica: això ho pots fer també amb una aplicació de pagament o publicant llibres. Per descomptat, però el blog perdria el seu caràcter utilitari i de lliure accés. Així hi pot accedir tothom.
Lògicament, quan m’encarreguen un llibre, un article o una conferència, tot i ser registres diferents, la profunditat amb la qual tracto els temes és diferent que aquí. Aquest és i serà sempre un espai divulgatiu obert a tothom. Crec que no cal ser un gran expert en història per entendre els articles, i aquesta és la clau de volta del blog. I si algú vol oferir-me de col·laborar en algun projecte “de pagament” no diré que no si m’interessa, però mai renunciant al blog si es possible. Respecte dels llibres, en fi. Millor em reservo la meva opinió sobre el mercat editorial i les possibilitats d’entrar-hi, un mercat sobrepoblat per publicacions dubtoses, habitat per autors que d’historiadors tenen el que jo d’esquimal, en el qual sembla que et facin un favor quan et publiquen i que està força mal pagat.
Interpreto que al jove estudiant li agradava i valorava els continguts del blog perquè una pregunta em va deixar parat. Em va dir: t’has plantejat mai de vendre el blog? Uff! Què és pot respondre a això? Primer de tot, dubto que ningú el comprés i d’entrada sospitaria de l’ús que volgués fer-ne. Una altra cosa és que una empresa cultural X em digués, vine amb nosaltres que et pagarem X diners al mes perquè et portis el blog i escriguis en exclusiva per nosaltres. Lògicament que m’ho pensaria. Però com que això és una quimera, doncs millor no somiar coses impossibles.
I la gran qüestió final: fins a quan? Fins que el cos aguanti. De moment estem en el cinquè any de vida i crec que tinc corda per força més temps, però potser demà la vida em trastoca els plans i he de plegar. Això mai se sap. I més en els temps que corren. Quan el juny de 2011 vaig perdre la feina no pensava que passaria un curs gairebé en blanc i així ha estat. Avui no em plantejo plegar, però potser un dia rebo una oferta de feina impossible de rebutjar i que és incompatible amb aquesta feina. No em poso una data de caducitat, com tampoc vaig pensar mai que tindria un blog que rondaria les 40.000 visites mensuals. Les coses són com són. Això sí, mai tancaria l’espai. Una cosa és no poder publicar i una altra cosa tancar la parada. Mentre sigui quelcom útil, el blog té la seva raó d’existir.
Per cert, el meu consell va ser contundent, tot i que espero que a l’hora de la veritat només es deixi guiar per la seva intuïció. Si vol estudiar història perquè realment és el que li agrada, que no dubti i ho faci. Les oportunitats laborals són les que són, però si has d’invertir diners en una carrera (perdó novament, grau bolonyès) que sigui en aquella que realment t’agrada i t’omple. Estudiar allò que no ens agrada només pot conduir a la frustració personal i possiblement al fracàs en els estudis. El pas per la universitat és un moment transcendental de la vida, aquell que et canviarà definitivament. Ha de ser un pas convençut. La majoria recordem aquesta etapa com la millor de la nostra vida perquè fèiem allò que volíem i ho gaudíem profundament. Estudiar per estudiar, dedicar quatre anys a una cosa que no t’agrada, sense un incentiu de realització personal i intel·lectual al darrere no serveix per res. Bàsicament perquè som persones, no màquines de fer diners.
6 Responses
Més encara: mai no se sap on ens pot portar el futur (la història que encara està per escriure).
No fa tant, el periodisme era una carrera segura i ara els periodistes que es graduen a les universitats s’han de buscar la vida com a assessors d’imatge i mitjans en empreses que no tenen res a veure amb el món de l’actualitat.
Quan jo estudiava, lampista ho era qui no donava per a més i fa només uns anys cobraven el que no està dit. Ara mateix, la feina és seva per trobar feina.
Estudiar economia avui mateix no és garantia de res, perquè la societat està aprenent a desconfiar dels economistes com dels polítics.
Sempre dic als meus alumnes: estudieu el que us agrada, perquè la vida fa moltes voltes i potser quan acabeu el grau fan falta tantíssims dels que vosaltres sereu. Jo vaig fer filologia (catalana, per a més inri) amb la certesa que acabaria servint hamburgueses… i vés per on que ara tinc l’estabilitat laboral que molts arquitectes de la meva edat voldrien, fent a més una feina que m’omple i em fa sentir útil.
Subscric ABSOLUTAMENT tot el que dius. I respecte a quin grau a la bolonyesa estudiar, molts cops m’han fet aquesta pregunta i sempre responc el mateix: Estudia allò que t’agradi. Si estudies només pensant en la feina que pots tenir després hi ha diversos problemes:
1-Com dius tú, que no ho puguis aguantar i ho acabis deixant…
2-Que et treguis la carrera i que trobis feina i dediquis tota la teva vida a una cosa que no et realitza.
3-Que et treguis la carrera i que a sobre no trobis feina i hagis gastat anys de la teva vida formant-te per alguna cosa que ni t’agrada ni et serveix per a res.
En aquest sentit, molts m’ho criticaven i tot i que tinguessin vocació de veterinari, filòsof, historiador o psicòleg es van posar a fer empresarials, econòmiques o dret.
I el que és pitjor, no tenen feina estable, fa temps que viuen en condicions precàries i estan totalment amargats.
Jo tampoc tinc feina estable i visc en condicions precàries, però fins i tot trobo a faltar les classes a la facultat i gaudeixo rellegint llibres d’història i cercant-ne de nous, la història m’ha fet créixer com a persona!
També podríem arribar a la conclusió que si li poses més ganes a una cosa és més fàcil que trobis feina al sector que si només t’has posat a estudiar-ho només per trobar la feina, però el temps m’ha ensenyat que això de la meritocràcia és una utopía. A l’hora de la veritat quan hi ha pocs llocs de treball no els solen ocupar sempre els millors o els qui més s’ho han currat… els trepes, els pilots i els endollats i altres criatures per l’estil són moltes vegades els qui més prosperen…
Molt bon article i subscric el que dius, Vicente!!
Però sobretot, hi ha una raó que cal escoltar per sobre de la resta: el cor. I ara us confesso una cosa: el dia de la prematriculació universitària vaig mentir a la meva mare, havia dit que em matricularia a Econòmiques, com el meu germà. Evidentment quan vaig tornar a casa, ma mare gairebé l’agafa un ictus, però he estudiat alguna cosa que m’agrada i sóc feliç. Cal escoltar-se a un mateix i fer allò que vols, quan vols, i per què ho vols. La vida és massa curta per no gaudir-ne cada instant….
I per acabar, penso q som una generació maltractada, sense feina estable malgrat estar molt preparada. Però potser ens ho mereixem, per no sortir més al carrer a defensar el nostre pa, els nostres projectes, els nostres somnis (ei no ho dic per ningú, estic generalitzant). Als IES on treballo, els profes interins i substituts no fan vaga, no van a les manis. Ja els deu anar bé el que hi ha, suposo. Al cap i la fi, si Franco va morir al llit serà per alguna raó.
Salut i et desitjo molta sort!
Ferran Vital
Moltes felicitats per l’entrada i pel blog sóc un fidel seguidor i els meus alumnes i jo l’utilitzem sovint com a eina de treball, millor i molt més dinàmic que qualsevol llibre de text. Felicitats de nou, i sobre tot moltes gràcies per la teua dedicació.
Molt bona descripció, jo fa ja més de dos anys que porto el meu i crec que és una de les millors decisions que he pres últimament. Et sent realment realitzat, un pagament molt més important que els diners.
Felicitats pel bloc.
Suposo que els qui hem estudiat història ho tenim bastant clar… Estudiar el que t’agrada, allò que et motiva. No conec a ningú que hagi estudiat història per les sortides professionals que té o la riquesa econòmica i el prestigi glamurós dels historiadors… Què calgui donar explicacions de perquè triar allò que desitges o el que t’alimenta intel·lectualment ja és símptoma del món en el que vivim. Ho diu algú que just fa mesos que ha acabat la carrera i és conscient del futur incert que té al davant.
Per si serveix per alguna cosa… Ànims i felicitats pel teu magnífic blog que esdevé una veritable referència.