Ahir obríem excepcionalment el blog per introduir un breu apunt d’urgència en la mort de Josep Maria Ainaud de Lasarte. Per què la meva admiració cap al vell savi que ens ha deixat? Perquè era un erudit que vivia per divulgar els seus coneixements. Salvant totes les distàncies d’estil, polítiques i ideològiques, és un dels meus miralls, un exemple a seguir. Quin sentit té l’estudi de la història sinó la divulgació? I Ainaud de Lasarte ho va entendre com ningú. Sense la necessitat d’una tribuna universitària va convertir-se en un dels grans divulgadors de la història de Catalunya, ja fos des dels seus llibres, els articles a Historia y Vida o a la ràdio i televisió.
No tinc cap dubte que si hagués estat fill del segle XXI hauria obert un blog des d’on compartir els seus coneixements. Serveixi aquest humil espai com a tribuna continuadora de la seva tasca. Segurament mai arribaré ni a la sola de les sabates del vell mestre, però sempre lluitaré per la dignificació de la divulgació rigorosa com a millor instrument, com a eina indispensable, per apropar la història a la ciutadania i aconseguir l’articulació d’un país més il·lustrat, més culte, més coneixedor de si mateix i, en conseqüència, més lliure. És la meva manera de retre un merescut i indispensable homenatge a l’homenot que ens ha ajudat a créixer intel·lectualment.
Avui, com a darrer homenatge, volia compartir algunes de les consideracions que publica la premsa al voltant de la seva figura:
Ignasi Aragay: “L’erudició és atractiva per ella mateixa. Si a sobre va acompanyada de bonhomia, resulta imbatible. I quan a més es presenta de bracet de la passió i la generositat, ja no hi ha qui s’hi resisteixi. Això és el que et passava amb Josep M. Ainaud de Lasarte, tant quan el llegies com sobretot quan l’escoltaves. Es feia escoltar i es feia estimar. Senzillament perquè ell en sabia, d’escoltar i estimar. Estimava Catalunya, la seva història, la seva gent, els de tota la vida i els acabats d’arribar. La seva saviesa era acollidora i oberta, fruit de la pedagogia més avançada que ha tingut el país […] Va ser un polític pujolista amic dels socialistes i un historiador nacionalista respectat pels marxistes. Antidogmàtic i conciliador, bastia ponts i treia somriures de sota les pedres […]. Tenia una curiositat il·limitada i una memòria d’elefant que va posar al servei de la reconstrucció cultural, en especial de la història política, amb l’admirat Prat de la Riba al davant. En tres paraules: saviesa, bondat i compromís”.
Josep Maria Solé i Sabaté: “Hi ha qui diu que ningú és insubstituïble; doncs en el cas de Josep Maria Ainaud de Lasarte, s’equivoca […]. Ell és insubstituïble perquè és difícil trobar algú que mai digués no a aconseguir que el gruix de la gent més popular s’iniciés en el coneixement de la nostra historia nacional. Al llarg de tota la seva vida l’Ainaud ha estat una molt bona persona. Un home bo, culte i generós que ha viscut per als llibres, a partir dels llibres i que ens ha ensenyat a partir dels seus llibres. Des d’un àmbit en què no s’ha estat just amb ell. No va ser un professor universitari, malgrat que en tenia molt l’esperit, perquè els anys que va viure la lluita per la vida no el va portar per aquí. Des de la química al dret i d’aquí a la història, el seu món ha estat divulgar amb tota l’honestedat del món el coneixement del nostre passat nacional […]. Ell ha fet més per la consciència nacional que molts dels qui mai no han reconegut la seva tasca, instal·lats en el seu estèril elitisme cultural […]. El millor homenatge per a ell segur que és un record afectuós i un somriure de complicitat que vagi de punta a punta, al llarg i ample del nostre país, que ell tant ha estimat. Insubstituïble, però amb un solc molt profund i encara més fecund”.
Oriol Junqueras: “Com a personatge polifacètic i destacat en àmbits tan diversos com ara el periodisme, la història i la política, de Josep Maria Ainaud, se’n pot ressaltar i recordar un ampli llegat […]. Al llarg de la seva vida va destacar per dues característiques que personalment em semblen remarcables. D’una banda, la seva clarividència a l’hora de defensar Catalunya com una nació d’acollida, oberta i disposada a incorporar tothom que vulgui formar-ne part […]. Per ell, la identitat de Catalunya havia de ser plural, culta i universalista, uns valors que es refermen, cada cop més, com els valors sobre els quals s’ha de fonamentar el nostre futur col·lectiu. D’altra banda, m’admira i reivindico l’enorme capacitat de divulgació de la nostra història i de la nostra cultura que va tenir en Josep Maria. Va recórrer el país de banda a banda fent conferències, debats i col·loquis, i durant dècades va col·laborar amb mitjans de comunicació en un esforç perquè les futures generacions de catalans coneixessin les seves arrels. Qualsevol societat que vulgui ser culta i lliure necessita conèixer, analitzar i compartir la seva història, els seus referents, i a això, en Josep Maria s’hi va dedicar amb un esforç i una constància admirables”.
Francesc-Marc Álvaro: “Con el fallecimiento de Josep Mª Ainaud, desaparece el último gran referente del catalanismo de la resistencia de posguerra, el núcleo de activismo y pensamiento que ejerció el magisterio más claro sobre las nuevas generaciones nacionalistas que protagonizaron la transición […]. Lo cierto es que eran muy pocos los que plantaban cara cuando el franquismo era flamante: el PSUC, el Front Nacional y, desde el ambiente universitario, figuras como Ainaud, que iban por libre y que utilizaban la cultura y las rendijas de la Iglesia para crear complicidades […]. Este ascendente hizo de Ainaud alguien inclasificable, un espíritu libre que, desde un talante dialogante y firme a la vez, sabía mirar críticamente la escena política, empezando por aquellos con quienes compartía ideas y valores. Humanista, siempre dispuesto a colaborar en mil y una iniciativas, sirvió al país generosamente sin servirse de la política”.
