Advocat, publicista, impulsor de diversos projectes mercantils i historiador, Narcís Feliu de la Penya (segle XVII-1712) pot ser considerat el personatge més emblemàtic del redreçament econòmic que Catalunya va experimentar en les darreres dècades del segle XVII. Feliu va dedicar bona part de la seva vida a defensar els interessos industrials catalans i en el projecte de crear una gran companyia de comerç segons l’estil holandès, tot encoratjant els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra per conèixer les noves tècniques de producció industrial i relacions mercantils.

A les seves obres de propaganda industrial El político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683) va propugnar un ambiciós programa de regeneració econòmica per a Catalunya tot partint de la memòria de l’esplendor comercial medieval i de l’exaltació de l’activitat mercantil basada en el model que havia triomfat a Holanda.

El pla econòmic de Feliu de la Penya incorporava projectes i demandes diverses: el foment de les manufactures, l’increment de la participació catalana en el comerç americà, la concessió d’un port franc per a la ciutat de Barcelona, la regulació dels canvis monetaris mitjançant la celebració de quatre fires anuals a Barcelona i la creació d’una gran companyia comercial que seguís el model comercial i mercantil holandès incorporant al projecte les forces econòmiques i socials del Principat. És a dir, Feliu propugnava crear un instrument que possibilités el renaixement del comerç català “qual otro Fénix de sus cenizas” i permetés la competència amb les grans potències mercantils atlàntiques.

D’aquesta manera, en El político discurso, obra escrita a petició dels principals gremis tèxtils de la ciutat de Barcelona, Feliu defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò de les teories econòmiques del arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació dels imposts.

Tanmateix, l’obra més representativa del moment històric i del seu ideari econòmic és el Fénix de Cataluña. El text, a més de presentar una descripció de l’evolució mercantil i industrial de Catalunya des de la baixa edat mitjana, feia una anàlisi optimista de la situació contemporània i proposava uns quants mitjans de redreçament, el principal dels quals havia de ser la formació d’una gran companyia de comerç, que seguís el model holandès, amb la funció de proporcionar capital a la indústria, el comerç i a la navegació. Aquesta institució hauria de tenir caràcter oficial i es trobaria sota la protecció de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona i la Diputació del General, sent dirigida per representants dels estaments socials de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

Cal tenir present que el Fénix de Cataluña no només reflectia el pensament de Feliu de la Penya, sinó que era una obra destinada a exercir de portaveu de determinats grups mercantils i homes de negocis de la burgesia de Barcelona. És a dir, les seves idees no eren gaire originals, sinó que responien a una mentalitat molt generalitzada. Per això el text, dedicat a Carles II, va ser repartit entre la cort i els cercles governamentals per raons de propaganda.

Però Narcís Feliu de la Penya no només va ser un teòric del mercantilisme, sinó que també va passar a l’acció. Així, va dedicar-se a finançar i a protegir, en termes que ell mateix exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. Igualment, moltes de les seves propostes econòmiques va ser aprovades en corts tant per Felip V (1701-1702) com per l’arxiduc Carles (1705-1706), tot i que la conjuntura bèl·lica i les febleses de les institucions catalanes van limitar el desenvolupament.

Dinàstic austriacista fervent i profundament antifrancès, després d’haver participat, el 1697, en la defensa de la Barcelona assetjada pels francesos comandats duc de Vêndome, va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria contra Felip V. En conseqüència, Feliu va ser perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que va declinar, va ser nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual va aprovar algunes de les seves idees: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no va arribar a formar-se. El mateix Carles III va concedir-li l’hàbit de cavaller de l’Orde de Sant Jaume.

En plena Guerra de Successió va publicar els tres gruixuts volums dels Anales de Cataluña (1709), en els quals utilitzava la història com a arma política. El títol complet de l’obra és: Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709.

Així, amb un concepte pragmàtic de la història, Feliu va escriure per contribuir a eliminar la teòrica ignorància dels historiadors estrangers sobre la història del Principat. Ara bé, tot i que el discurs no és superficial, la realitat és que no existeix cap esforç per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya. Al contrari, no dubtava a emprar qualsevol element mític sempre que això sigui d’interès per bastir el seu discurs ideològic fonamentat en l’existència d’un patriotisme català, la continuïtat dinàstica fins a l’arxiduc Carles i els lligams entre Catalunya i la resta de les nacions hispàniques. En aquest sentit, admetia llegendes com la d’Otger Cathaló.

La part més interessant de l’obra és constituïda pels darrers capítols del volum tercer, en els quals Feliu abandona l’estil propi dels anals per passar a relatar una memòria del seu temps, tot accentuant el caràcter propagandista del text. D’aquesta manera, l’obra esdevé una font informativa, plena de detalls i llistes de noms dels protagonistes del conflicte successori, a la vegada que s’accentua el contingut polític propagandista. Per exemple, lloava la figura de Carles II com un rei excel·lent: “No sin causa fue amado y venerado Carlos II de la Nación Catalana, pues lo mereció en todas sus operaciones […]. Fue en fin el mejor rey que ha tenido España”. En definitiva, la història era fonamentalment una arma política per afavorir la causa de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió.