A l’octubre de 1652, Barcelona es rendia davant dels exèrcits de Joan Josep d’Àustria i Catalunya es reintegrava en la Monarquia Hispànica. Ràpidament van iniciar-se les negociacions entre la ciutat de Barcelona i la monarquia amb l’objectiu de redefinir el marc polític dels vençuts. De les condicions polítiques que Barcelona posava sobre la taula de negociacions podem deduir que no existia penediment en l’aventura francesa, fet que va causar un gran debat en el si del Consell d’Aragó, l’òrgan que havia d’elaborar la proposta d’actuació sobre la Catalunya recobrada.

El 14 de novembre, els membres del Consell d’Aragó van proposar tres possibles línies d’actuació reial sobre Catalunya:

1. La primera opció era atorgar el perdó total a Catalunya i les seves institucions, sense cap tipus de “mudanza alguna de gobierno o reformación”.
2. La segona via proposava una política de repressió sobre Catalunya, un escarment “de manera que se conozca que la indignación Real está sobre aquellos que la han ofendido”.
3. La solució intermèdia recomanada pel Consell d’Aragó suposava una repressió selectiva fonamentada en el control del Consell de Cent mitjançant les insaculacions i el domini militar de la ciutat de manera que “quede muy superior la clemencia, mirando a la prevención, más que el castigo y escarmiento de lo pasado”.

El 3 de gener de 1653, Felip IV va atorgar el perdó general als catalans, el 12 de febrer va confirmar les constitucions i lleis generals de Catalunya i el 13 de març va retirar el segrest dels impostos de la Generalitat. El resultat va ser que Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, i també algunes novetats institucionals que s’havien introduït durant el període de guerra.

Tanmateix, tot i l’aparent continuïtat, la Monarquia Hispànica va introduir algunes eines per assegurar-se el control sobre el territori reincorporat. Així, si bé el règim pactista va mantenir-se, les institucions més emblemàtiques van veure reduïda la seva autonomia quan Felip IV va reservar-se les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona. Igualment, la presència continuada de les tropes hispàniques al Principat va dotar els virreis d’una posició de força que mai abans havien gaudit. Finalment, la pressió fiscal va incrementar-se a través dels donatius voluntaris i les lleves d’homes.

És a dir, després de la reincorporació del Principat a la Monarquia Hispànica, la ciutat de Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, però s’iniciava una nova etapa caracteritzada per un procés de reequilibri entre el rei i el regne, de manera que les tendències absolutistes podien començar a obrir-se pas després d’un segle de conflicte.