Francisco de Goya (1746-1828), com a pintor del rei i pintor de cambra de la cort des de 1798, va pintar nombrosos retrats de la família reial, dels quals el més famós és La família de Carles IV (1800-1801), conservada en el Museu del Prado. Es tracta d’un gran llenç de 280 per 336 centímetres que representa amb un realisme impecable al rei Carles IV amb la reina Maria Lluïsa, els seus quatre fills, els germans i germanes dels reis amb els seus cònjuges i un personatge femení sense rostre definit en el qual, probablement, hi havia la intenció de representar les faccions de la futura esposa del príncep Ferran, el qual havia no s’havia compromès. A l’extrem esquerre del quadre apareix el mateix Goya davant d’un llenç. Tota l’obra anterior de Goya es resumeix en aquesta composició.
L’escena es desenvolupa en una estança del palau reial, amb dos quadres com a paisatge de fons. La composició és aparentment senzilla. Tots els personatges estan alineats en paral·lel a l’espectador, però Goya destaca clarament les figures del rei i de l’hereu, Carles IV i el futur Ferran VII, els quals s’avancen lleugerament i apareixen il·luminats amb nitidesa. La reina i els tres infants també reben una llum clara, mentre que els altres membres de la família reial queden en una situació més endarrerida i menys il·luminada.
El sentit del color de Goya es manifesta aquí en tot el seu esplendor mitjançant els vestits blancs i daurats de les dones i els blaus i vermells dels homes, destacant el magnífic vermell del vestit de l’infant Francesc de Paula. Els rostres estan treballats de forma acurada i minuciosa, creant imatges realistes fins a l’extrem, veritables, apareixen en contrast amb la pinzellada més solta i lleugera dels vestits.
Sovint s’ha considerat que aquest quadre seria un exemple de la poca simpatia que el pintor aragonès sentiria vers la figura del rei. Fins i tot, alguns historiadors de l’art han volgut veure una intencionalitat satírica en el realisme extrem de les faccions. Segurament això és conseqüència de la valoració històrica que s’ha fet del monarca: és una figura que mai ha inspirat respecte.
Ara bé, és poc probable que un pintor com Goya, que acabava d’assolir la seva aspiració de convertir-se en pintor de la cort, mostrés aquesta actitud en un quadre d’encàrrec. Tanmateix, la realitat és que La família de Carles IV acaba convertint-se en una reflexió sobre l’Espanya de la crisi de l’Antic Règim, voluntària o involuntàriament. Mitjançant la seva pintura, Goya presenta i fa comprendre a la societat espanyola qui són els membres de la família reial. El pintor capta el material biogràfic de tots els personatges representats, creant una relació entre l’espectador i l’ambient de la cort, entre l’Espanya feble i decadent del tombant entre dues èpoques i una família desgraciada i fastuosa que dirigeix els camins de l’Estat.
Tanmateix, també caldria apropar-se a l’obra des d’una altra perspectiva menys explorada, però present en la composició: el realisme despietat del pintor desprèn una intencionalitat humanitzadora de la família reial. Els gestos amorosos dels reis cap als seus fills petits, la mà de l’infant Carles Maria Isidre posada a la cintura del germà gran, la infanta Maria Lluïsa amb el nadó als braços, l’absència d’elements al·legòrics… Vista l’experiència de la Revolució francesa i la tragèdia dels Borbons francesos, Carles IV i Goya presenten una nova imatge de la monarquia per a la història, una imatge pròpia dels seus temps en la qual destaquen els valors terrenals en un intent d’apropar-se a la sensibilitat del poble. Una imatge, però, que deixava nu al monarca. Desemmascarava la seva trista realitat.
Un altre element a considerar és la presència de l’artista en el llenç. Goya es reivindica com a pintor, es posa en la mateixa posició que Velázquez havia adoptat a Les Menines, però des d’una nova perspectiva: el pintor apareix en segon terme, des de la penombra. En canvi, si bé Velázquez va justificar la seva presència a Les Menines mitjançant l’artifici visual del mirall que explicava la seva presència, en La família de Carles IV Goya prescindeix de les justificacions estilístiques. Ell és el pintor de la cort i això és suficient per explicar la seva presència.
Aleshores, com veia Goya la família reial espanyola? Humana i decadent. La família de Carles IV és una imatge poderosa, esdevinguda icona d’un país i d’una etapa històrica. Ningú com ell va ser capaç d’apropar-se així a un rei de l’Antic Règim i captar. L’extrem realisme del quadre censura la incapacitat d’un rei que sense estar preparat per entendre els canvis que s’estaven produint al seu voltant i la seva veritable transcendència va haver de fer front des de la impotència i la por a aquell període transcendental de la història que transcorre entre 1789 i 1808. La història ha estat despietada amb Carles IV i un dels grans culpables d’aquest judici és Goya perquè el va representar tal i com era, sense maquillatges que emmascaressin la seva mediocritat.
