Nascut a Girona el 1910, Jaume Vicens Vives era un historiador brillant i un analista polític agut amb una trajectòria personal certament erràtica, polièdrica, que el va permetre transitar per les aigües de la República, el franquisme i el catalanisme amb certa tranquil·litat. És a dir, Jaume Vicens Vives va representar la modernitat enfront d’una historiografia que encara arrossegava els mites de la Renaixença per esdevenir un referent mític de la historiografia catalana. En definitiva, va ser un personatge intempestiu de la seva època.
Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona (1926-1930), on va tenir com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. La diferent influència dels dos mestres, Bosch i Gimpera un bel·ligerant nacionalista català i De la Torre un dretà catòlic i futur franquista, varen formar en Jaume Vicens un caràcter certament eclèctic. Del mestre De la Torre, representant de l’escola castellana del dret i historiador de plantejaments positivistes, Vicens va incorporar la visió rigorosa i erudita pròpia de la filologia germànica; per contra, de Bosch i Gimpera assimilaria el gust per la interpretació i la capacitat de síntesi.
Professor a l’Institut-Escola (1932-1933), va passar com a encarregat de curs i ajudant a la republicana Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1937), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’Institut de Figueres. En aquest temps, Vicens vivia sota la tutela d’Antonio de la Torre, cordovès de pronunciat accent que dirigia l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que tenia una càtedra a la universitat des de 1918.
Va ser De la Torre qui li va proposar realitzar una tesi doctoral entorn de la figura de Ferran el Catòlic. I Vicens va acceptar sense avaluar l’abast polític que tindria aquesta investigació. La va llegir el 1936, en català i davant d’un tribunal heterogeni que podria considerar-se com una síntesi de les dues Espanyes: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila, Lluís Pericot, Alberto del Castillo i De la Torre. La tesi Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-1937) suposaria una renovació de l’escriptura de la història de Catalunya. Les seves conclusions li van permetre reprendre el debat entorn del Compromís de Casp i dels Trastàmara. Vicens trencava amb la tradició historiogràfica catalana, profundament contraria a la figura de Ferran II com a símbol d’una dinastia castellana, i reivindicava la figura del rei catòlic.
Sovint s’ha comparat la figura de Jaume Vicens Vives amb els historiadors que van canviar la manera de fer història després de la Segona Guerra Mundial. Una comparació força encertada. Tanmateix, no cal oblidar que ell només assoliria aquest paper després d’uns anys marcats per les humiliacions.
Sancionat i depurat després del 1939 per catalanista, Vicens va viure uns anys difícils. Va ser aleshores quan va llançar-se a la conquesta dels mèrits que el permetessin exercir en el nou context del franquisme. D’aquesta manera, va haver de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional clarament favorables a l’Alemanya nazi en el setmanari Destino sota el pseudònim de Lorenzo Guillén i publicant obres de divulgació clarament simpatitzants amb el franquisme més dur: Geopolítica del Estado y del Imperio (1940) i Rumbos oceánicos. Los navegantes hispánicos (1946).
Posteriorment, el 1942, va ser destinat a l’Institut de Baeza com a professor de secundària i, poc després, participaria en la fundació de l’editorial Teide, des de la qual es proposava de millorar els llibres de text. A la vegada, va reprendre la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945).
Vicens va cridar l’atenció d’un sector de la malmesa historiografia espanyola agrupat a l’entorn de la revista Arbor. Es tractava d’una comunitat amb els seus catedràtics, les seves xarxes d’afinitats, obsessionats per la lectura dels grans textos. Amb el seu suport més o menys declarat, i amb la influència decisiva d’Antonio de la Torre, Vicens va obtenir, el 1947, la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa. I l’any següent, per oposició, aconseguiria una càtedra a la Universitat de Barcelona.
La tasca de Vicens Vives en els anys cinquanta esdevindria extraordinària, tant des de l’àmbit de la promoció de la historiografia econòmica i social, com en la oxigenació de la universitat catalana. Gràcies a la seva figura va ser possible la creació d’una escola en la qual es poguessin canalitzar pensaments procedents d’altres indrets (París, Roma, Estocolm), que van arribar a produir investigacions que d’una altra manera mai no s’haguessin fet. Igualment, gràcies a ell va ser possible l’estudi de la història contemporània de Catalunya i Espanya. No hi havia perill, les bones relacions establertes amb el règim ho van permetre.
Això va ser possible després que, el 1950, assistís al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de París. Allí va entrar en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i va rebre una forta influència de l’Escola dels Annales, una influència que el portaria a realitzar afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques. Eclecticisme en estat pur. Vicens va veure en aquest nou enfocament integral de l’anàlisi de la història un gran oportunitat per a reescriure la història d’Espanya i de Catalunya. El món acadèmic hispànic exigia una actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant i Vicenç va proporcionar les eines necessàries.
Vicens va realitzar aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys: Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954), El segle XV, Els Trastàmares (1956). Igualment, va participar en obres col·lectives com els Estudios de Historia Moderna (1951-1959), Índice Histórico Español (1953), la Historia social y económica de España y América (1957-1959) o la sèrie Biografies Catalanes.
En el seu treball sobre l’economia medieval, descriu els homes de negocis catalans que van estendre la seva activitat pel Mediterrani, aquells homes que van arrabassar les llibertats burgeses al poder feudal i van impulsar la doctrina del pactisme. Des de la seva posició, Vicens va reflexionar entorn de la ruptura de l’equilibri econòmic que va acabar per desviar el destí de Catalunya, primer en el segle XIV a través de la crisi agrària i financera, i després en el segle XVII com a conseqüència del curtcircuit amb la modernitat. L’essencial d’aquella tesi versava sobre l’efecte que l’economia tenia sobre la vida social i política.
I és que Vicens va ser un revisionista pel que fa als mites del nacionalisme català, com el bandolerisme (“revolución de la impotencia biológica del país para cambiar su estructura social y mental”) o la Guerra de Successió i la Nova Planta (“escombro de privilegios y fueros”). Tanmateix, mai va superar una certa fascinació per la burgesia catalana com a eix del progrés de Catalunya i Espanya.
Finalment, jugant a ser políticament correcte en cada moment històric, Vicens va acabar per passar del positivisme primerenc al sentimentalisme catalanista. És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis sobre la història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores. Estava convençut que aquests estudis havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència traumàtica de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Així hem d’entendre Els catalans en el segle XIX (1958) i la seva Notícia de Catalunya (1960).
La dreta liberal, i més concretament el Cercle d’Economia, ha vist en Vicens Vives a l’historiador dels seus avis, aquells industrials i polítics del segle XIX que haurien reconstruït el país. En certa manera, el pensament de Vicens hauria estat el gran legitimador de la nova burgesia catalana, políticament amagada durant el franquisme, i a la qual va dotar d’una missió històrica que assumís l’exemple dels seus antecessors. Tant se val que avui tinguem clar que aquesta visió d’una burgesia vuitcentista progressista és falsa, la dreta liberal se l’ha fet seva i l’explota sense complexes.
Però també l’esquerra troba referents en l’obra de Vicens Vives. Així, l’estudi del camperolat remença del segle XV i el seu llarg conflicte amb la noblesa feudal catalana permeten presentar un Vicens preocupat per les estructures econòmiques i socials. Segurament, però aquesta no sigui més que la projecció ideològica que els seus deixebles marxistes han intentat adjudicar-li.
I el catalanisme també fa seva la figura de Vicens. La seva Notícia de Catalunya (1960) és una obra que va tenir una repercussió immediata, no exempta de polèmica. És tot un cant a l’essencialisme nacional català que desenvolupa els grans valors narcisistes de Catalunya: el seny, la rauxa, el pactisme, la capacitat de treballar… Notícia de Catalunya ha acabat afaiçonant el discurs polític catalanista conservador, particularment el de Jordi Pujol, qui reconeix en Vicens un dels homes que més l’han influït, el seu “mestre malaguanyat”.
Una ràpida malaltia posava fi a la seva vida, el 1960, quan es trobava en plena activitat. Moria el millor soldat amb què comptava Catalunya en paraules de Josep Tarradellas. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. La transcendència i la personalitat de l’obra de Jaume Vicens Vives durant el franquisme és inqüestionable. Les preguntes que sempre quedaran sense resposta són: com hauria evolucionat el seu pensament? Com hauria evolucionat la societat catalana amb Vicens viu? I la historiografia? Quin paper hauria jugat en el context de desintegració del franquisme? Mai ho sabrem, però aquestes qüestions sempre sobrevolaran la seva figura.
