París va ser el centre vital del neoclassicisme europeu gràcies a la figura magistral de Jacques-Louis David (1748-1825). En la seva obra El jurament dels Horacis, presentada al Saló de Roma de 1785, trobem el manifest del neoclassicisme pictòric, una pintura moral que revelaria tot el seu sentit amb l’esclat de la Revolució francesa. Definitivament, l’art es converteix en un agent més en la configuració de la moral social contemporània.
L’obra, que esdevindria el paradigma dels valors de la nova societat sorgida de la Revolució, va ser encarregada, paradoxalment si tenim en compte l’evolució política de David, pel senyor d’Angivillier per al rei Lluís XVI de França. La pintura estava inspirada en la tragèdia literària Horaci, de Pierre Corneille, basada, a la seva vegada, en la Història de Roma de Tit Livi. De l’èxit d’aquesta obra depenia en bona part el seu futur com a pintor. Per això, David es va traslladar a Roma per pintar el quadre bevent directament de les fonts clàssiques.
El tema es pot considerar històric ja que narra un episodi de la història llegendària de l’antiga Roma: l’enfrontament entre els Horacis i els Curiacis en el transcurs de la guerra entre Roma i la ciutat d’Alba Longa per l’hegemonia a la Itàlia central. Ens trobem en el segle VII a.C., en el marc històric de la Roma llegendària. És un combat singular en el qual els tres germans Curiacis representen Alba Longa i els Horacis simbolitzen Roma. És una contesa entre campions de dues famílies, i del resultat del combat personal es veuria a quina de les dues ciutats correspondria la supremacia. En definitiva, una metàfora de la guerra i del compromís amb la pàtria.
Després de la lluita, la llegenda ens diu que només sobreviuria el major dels germans Horacis, el qual entraria triomfant a Roma. Però la història no s’acaba aquí, en realitat tot just comença el drama. Camil·la, la germana de l’Horaci vencedor, rep la victòria romana desconsolada. Era la promesa d’un dels Curiacis morts en combat i retreu al seu germà l’assassinat del seu estimat. L’Horaci matarà la seva germana per plorar la mort de l’enemic de Roma, sent posteriorment jutjat i condemnat a mort pel Senat per l’assassinat de Camil·la. Finalment, però, l’Horaci serà perdonat gràcies a la intervenció del pare, abatut per la mort dels seus fills en defensa de la ciutat de Roma. Una oda a la pàtria i al compromís.
Quin instant de la llegenda havia de ser capturat per David en la seva obra? D’aquesta elecció en dependria l’èxit o el fracàs de la pintura. Finalment va optar pel jurament. Òbviament era una decisió ideològica i política per part de David, el qual il·lustra en la seva obra el moment en què els germans Horacis juren al seu pare l’acompliment de la missió que els ha estat encomanada. Lluitaran fins a la mort per Roma. D’aquesta manera, l’objectiu del pintor no era simplement reproduir un episodi històric, sinó també retre culte a les virtuts cíviques del sacrifici personal, l’honor i la llibertat, simbolitzades per l’actitud dels Horacis.
Tanmateix, David no va voler prescindir de la tragèdia humana representada per les dones de la família, especialment per Camil·la, la gran perdedora d’aquesta confrontació. Guanyi qui guanyi en el combat, ella sempre hi perdrà. És el contrapunt dramàtic de l’escena.
D’aquesta manera, el pintor situa els protagonistes en tres grups ben diferenciats: els germans soldats, a l’esquerra; al centre, la figura del pare; i a la dreta, un grup de dones abatudes pel dolor. El pintor utilitza fidelment la perspectiva lineal i separa l’obra en tres espais, marcats pels arcs arquitectònics que veiem al fons. David exalta, així, el moment del compromís davant el deure, un deure ciutadà que s’ha de sobreposar als sentiments personals. Aquest és l’exemple de virtuts que va significar l’obra per a la gent del seu temps.
Els dos primers grups, és a dir, els homes, conformen una composició rectangular, paral·lela a les línies arquitectòniques i en la qual les espases esdevenen un centre gairebé geomètric, mentre que les dones, més properes a l’espectador, conformen una composició triangular.
Amb un dibuix precís, David modela nítidament les figures amb unes formes clares i rotundes. Les figures estan nítidament modelades, amb un clar predomini del dibuix sobre el color. La tensió de la musculatura dels cossos masculins, el suau moviment dels vestits, els gestos decidits, la sensació de desmai transmesa per les dones, les expressions de dolor… Tot contribueix a fer creïble l’escena. A més, David utilitza la línia recta pels personatges masculins i la línia corba pels femenins, fet que reforça l’actitud més agressiva dels homes i la més sentimental de les dones.
La utilització de colors brillants, però amb una gamma limitada en la qual predominen els vermells, grisos i ocres, ajuda a precisar els contorns i accentua la claredat del dibuix sense oblidar el valor simbòlic de la passió representada pel color vermell de la túnica del pare. a més, David utilitza colors més foscos pel fons i més clars per als personatges, apropant així aquests a l’espectador i allunyant el fons.
D’altra banda, la llum, que està projectada des de l’esquerra del quadre sense que es pugui apreciar cap focus lumínic visible, també contribueix a aproximar les figures a l’espectador i allunyar el fons arquitectònic tenebrós. A la vegada, l’ombra que projecten els cossos dels tres germans accentua la impressió de decisió en el seu pas endavant i projecta cap endarrere la figura del pare. Tot plegat contribuint a ressaltar el dramatisme de l’escena.
Finalment, el Jurament dels Horacis va rebre els més grans elogis. Els sectors socials que propugnaven un canvi polític hi van veure la plasmació del seu programa: la fidelitat a la pàtria, la primacia dels interessos polítics sobre els sentiments personals, el triomf de la moral del deure i l’exaltació del compromís individual amb els deures cívics. Plasmació, d’altra banda, de la fórmula del jurament com a contracte cívic entre l’individu i el bé col·lectiu que proposava Rousseau. És a dir, el Jurament pot interpretar-se com l’exemple suprem de la virtut cívica, l’expressió màxima del contracte entre el ciutadà i l’Estat.
