Francisco de Goya y Lucientes va néixer el 1746 a Fuentedetodos (Saragossa). Fill d’un daurador, molt jove ja va abandonar el seu poble per traslladar-se a la capital aragonesa, on va fer l’aprenentatge com a pintor al taller de José Luzán. Posteriorment, completaria el seu aprenentatge amb estades a Madrid i Itàlia, on va entrar en contacte amb el neoclassicisme. El matrimoni (1773) amb la germana del pintor Francisco Bayeu li va facilitar el trasllat a Madrid i l’establiment de contactes amb Anton Raphael Mengs, el pintor neoclàssic que en aquells moments presidia l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Protegit de la duquessa d’Osuna, el 1785 va convertir-se en pintor de Carles III.
En aquella època el pintor aragonès es limitava als quadres costumistes i els retrats, és a dir, encara es trobava lluny de mostrar el seu geni artístic. En aquesta primera etapa de formació i introducció en la cort treballa com un pintor de formació neoclàssica. El més destacat d’aquest període són els cartons per a tapissos que va realitzar entre 1775 i 1791, de temàtica costumista en general (El para-sol, Les quatre estacions, El paleta ferit, etc.).
Seria a partir de 1792, després d’uns mesos de malaltia i convalescència que li deixarien una sordesa crònica, quan va començar l’etapa de reconeixement públic de Goya. Primer va ingressar a l’Acadèmia i després va començar a rebre encàrrecs importants fins que va convertir-se en el pintor de cambra del rei Carles IV el 1799. Exercint el seu càrrec, Goya va desenvolupar una intensa tasca com a retratista de la família reial i d’altres personatges de la cort. D’aquestes obres destaca La família de Carles IV, un quadre on el pintor retrata amb un realisme implacable els membres de la família reial.
Aleshores, el pintor va entrar en contacte amb els intel·lectuals il·lustrats de la cort dels Borbons, com ara Jovellanos o Moratín, tot integrant-se en les reunions dels salons aristocràtics. Semblava que el pintor aragonès havia assolit les seves aspiracions: era el retratista de moda entre l’aristocràcia, havia triomfat en el camp artístic i social i podia viure sense cap tipus d’estretor econòmica.
Els esdeveniments posteriors, personals i polítics, van marcar profundament la seva vida i la seva evolució artística. L’esclat de la Guerra de la Independència, l’ocupació francesa, la posterior restauració absolutista de Ferran VII, la persecució dels afrancesats i els liberals… Tot plegat va apartar Goya de la vida cortesana. Els horrors viscuts en la guerra l’havien transformat. A més la seva sordesa va inclinar-lo cap a l’aïllament i la introspecció. La seva obra es transformaria en una expressió pessimista i crítica.
Liberal convençut, els excessos de l’absolutisme restaurat van comportar el seu aïllament del món públic, fins al punt de convertir-lo en un vell sospitós, emmalaltit i gairebé oblidat refugiat en la seva Quinta del Sordo. Així, amb la repressió absolutista posterior al Trienni Liberal, el 1823, el geni aragonès va emprendre el camí de l’exili. Goya va passar els darrers anys de la seva vida exiliat a Bordeus, on va morir el 1828. Moria la persona, però la seva obra es mantindria, immortal, com un tresor de la història de l’art universal, la precursora de tots els camins de l’art europeu contemporani.
