Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.