El 9 d’abril de 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels morescos valencians: “He resuelto que se saquen todos los moriscos de este mi reino y que se echen en Berbería”. Era la primera d’una sèrie d’ordres d’etnocidi que afectarien el conjunt de les comunitats moresques de Castella i Aragó.
El projecte no era nou, però en aquesta ocasió la conjuntura semblava l’adequada. En un context de pau internacional amb França i els Països Baixos, la monarquia va poder centrar la seva atenció amb el darrer enemic intern de l’ortodòxia catòlica. Des de finals del segle XVI, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. D’aquesta manera, la pressió es faria insuportable fins a desembocar en l’expulsió.
La pressió demogràfica és un dels mites que s’han articulat per explicar l’expulsió. En canvi, la realitat ens diu que els morescos només suposaven aproximadament el 4% de la població, unes 320.000 persones, i que estaven distribuïts de forma desigual pel territori peninsular (33% a València). A més, el seu comportament demogràfic no era gaire diferent del dels cristians. Per tant, el mite de la pressió demogràfica resulta injustificable.
Un altre argument sobre el qual s’ha basat l’explicació de l’expulsió el trobaríem en l’existència d’una opinió pública favorable a aquest capítol final de la Reconquesta. Ara bé, la realitat és que no trobem cap petició massiva a favor de l’expulsió moresca des de cap institució ni des de cap estament, ni tan sols una literatura que la reclamés. Sí que trobem queixes sobre la relació i participació dels morescos en el bandolerisme (com passava en el cas dels immigrants francesos, sempre era més fàcil culpabilitzar els elements estranys de la societat) i en algun cas aïllat es va demanar que s’impedís el seu accés a l’exercici de determinades professions. Tanmateix, aquests testimonis no resulten significatius com per arribar a motivar l’expulsió.
Més versemblants són les motivacions religioses que justificarien l’etnocidi. Els morescos, només per la seva condició, eren sospitosos de heretgia i traïció. En certa manera, van patir, per actitud pròpia i per rebuig extern, una certa marginació derivada de la seva resistència a l’assimilació religiosa i cultural. Però la realitat és que, religiosament, la complexitat de la situació era extraordinària, amb una majoria de població moresca assimilada al cristianisme i una minoria islàmica que oscil·lava entre la simple pràctica religiosa en la clandestinitat i l’islamisme radical. En qualsevol cas, el problema no era només de resistència a la conversió i assimilació, sinó que la seva existència suposava la visualització d’un fracàs pastoral de l’església.
I la causa més immediata i real de l’expulsió la trobem en l’amenaça política moresca. Davant dels contactes existents entre la població moresca més radical i l’Imperi Otomà i la pirateria barbaresca, degudament publicitats, sobrevalorats i sense cap efecte pràctic fins aleshores, el conjunt de la comunitat moresca va passar a ser considerada com a sospitosa. És a dir, la marginació social dels morescos va transformar-se en dissidència a ulls de l’opinió pública. L’alteritat, la diferència que presentava la comunitat moresca, va desdibuixar-se per convertir un problema social i religiós en un problema polític.
Quines van ser, doncs, les veritables causes de l’expulsió? La realitat és molt complexa. Els morescos mai van ser una minoria homogènia en la Monarquia Hispànica dels Àustries. Tanmateix, en les esferes de poder i sota la direcció del duc de Lerma, privat de Felip III, s’havia instaurat la idea que només l’expulsió podia acabar amb el problema moresc, ja fos real o imaginari, una expulsió que responia fonamentalment a una política d’equilibri entre les grans potències del Mediterrani. Ara bé, una expulsió plantejada erròniament al donar-li una dimensió d’Estat. D’una banda es trobava la seguretat de la Monarquia Hispànica i en un segon pla la qüestió religiosa. Tot plegat una conjunció d’elements, un debat centenari, que conduïen ineludiblement a l’expulsió.
L’operació va iniciar-se amb els morescos valencians (abril de 1609) i va completar-se amb la promulgació de diferents edictes que obligaven a marxar del país els morescos d’Andalusia i Múrcia (desembre de 1609), Catalunya i Aragó (maig de 1610) i Castella (juny de 1610). Els expulsats van ser autoritzats a emportar-se tots els seus béns i van rebre garanties que en els vaixells que els conduirien a l’exili rebrien aliments i protecció. Les protestes que trobem documentades són minoritàries i estan localitzades en sectors i reivindicacions molt concrets de la societat hispànica.
Majoritàriament, el nord d’Àfrica va ser el destí dels morescos, els quals aviat perdrien aquesta denominació. D’aquesta manera, quatre van ser les grans regions d’acollida dels expulsats: el Marroc, on van articular un projecte polític autònom en ciutats com Salé-Rabat o Tetuan; Algèria, que va acollir la major part dels expulsats integrant-los en les estructures socials turques; Tunis, en una situació similar; i les regions orientals de l’Imperi Otomà, on l’emigració moresca va ser menor i està pitjor documentada.
En total, les xifres de l’expulsió s’aproximen als 300.000 morescos, la major part dels quals procedia de terres valencianes (117.464). Cal tenir en compte que a Catalunya van ser expulsats 3.716 morescos, però, a diferència del que va establir-se pels altres regnes de la Corona d’Aragó, van poder romandre al Principat 1.578 morescos que havien establert matrimonis mixtes així com els seus descendents. En aquest sentit es pot afirmar que Catalunya va ser un territori que, almenys virtualment, no va veure’s afectat per la política d’etnocidi de la monarquia.
Les conseqüències de l’expulsió les patiria especialment València, el territori on la presència moresca era més significativa i on el territori va reforçar una situació de despoblació que es perllongaria en els següents anys. I molt més el món rural que les ciutats on l’etnocidi va suposar una gran pèrdua de capital i treball. Com és habitual, la pèrdua que va suposar l’expulsió dels morescos és gairebé impossible de quantificar. Tanmateix, les xifres semblen indicar que l’expulsió va tenir escasses conseqüències materials i que les activitats econòmiques en general no van ressentir-se en excés.
Finalment, l’expulsió dels morescos també té una lectura política. Va ser una decisió política decidida per Castella i executada per l’administració castellana. És a dir, era un atac a l’aristocràcia no castellana. Amb l’expulsió dels morescos d’Aragó i València, des de la cort de Madrid s’atacava la immunitat constitucional d’aquests regnes i s’incrementava el desequilibri de poder entre el centre i la perifèria. Respecte de Catalunya, la qüestió moresca no va entrar en el càlcul de la monarquia en la seva pugna amb les institucions catalanes.
