El juliol de 1570 l’exèrcit turc va desembarcar a Xipre sorprenent els venecians que controlaven l’illa. L’expansió de Turquia per la Mediterrània oriental era una amenaça per la cristiandat i pel comerç. La presa de Nicòsia (1570) i l’amenaça d’un atac contra Venècia (1571) va portar el Papat a articular una aliança contra els otomans: la Santa Lliga, integrada per la Monarquia Hispànica (77 galeres i 20 naus), Venècia (109 galeres i 6 galiasses) i els Estats Pontificis (12 galeres). A aquesta coalició s’hi afegirien Savoia, Malta i Gènova, aportant tres galeres cadascun. En total es mobilitzarien uns 91.000 homes.

D’aquesta manera, la monarquia de Felip II s’incorporava al conflicte que enfrontava la República de Venècia amb l’Imperi Otomà, una lluita per l’hegemonia mediterrània. Tot i que la Monarquia Hispànica ja s’havia enfrontat als turcs al llarg del segle XVI, en aquesta ocasió la magnitud era ben diferent: no era un simple atac als pirates barbarescos d’Oran o Argel, ara l’enfrontament era frontal amb l’Imperi. La peça era superior, el Gran Signore, el soldà otomà d’Istanbul. Un enfrontament militar directe amb Turquia suposava un trencament de l’ordre mediterrani. I les conseqüències podien ser catastròfiques. La regió corria el risc de ser desestabilitzada i possibilitar un auge del radicalisme islàmic. I així va passar.

La trama diplomàtica que ens porta fins a la batalla és pròpia d’una fabulació novel·lesca. En realitat, l’expansió turca per la Mediterrània no només és una amenaça per la cristiandat i pel comerç, sinó també una ocasió perquè la política i la guerra ocupin el lloc de l’economia mercantil per presentar-se al rescat de la decadència de la República de Venècia. És a dir, en un món en transformació en el qual el Mediterrani està perdent el seu paper d’eix del comerç internacional, la solució política passa per la guerra, per la construcció d’un enemic més o menys real que permetés la potenciació de la indústria bèl·lica.

Només la construcció de la imatge de la presència d’un enemic poderós que amenacés el Mediterrani (i fins i tot expliqués la decadència) podia justificar les grans inversions en indústria naval i drassanes. En certa manera, és una manera de resistir a la realitat de l’evolució econòmica. El Mediterrani ja no és l’eix del món, ni ho tornarà a ser, però el poder simbòlic de la guerra esdevé la sortida de la crisi. La força ideològica de la guerra es presenta, com tantes vegades en la història, massa poderosa per enfrontar-s’hi. I Felip II així ho entén, és la pedagogia de la guerra, la mateixa que estava emprant als Països Baixos.

Felip II atorgaria el comandament suprem de l’operació, la darrera croada contra els turcs, a Joan d’Àustria, qui acabava de sortir triomfant de la guerra contra els morescos de les Alpujarras. En realitat, però, el comandament virtual de l’operació estava en mans de Lluís de Requesens. Cal destacar igualment la participació de naus catalanes i de marineria procedent dels regnes de la Corona d’Aragó.

Mentre que els turcs completaven la conquesta de Xipre, la flota aliada es reunia a Messina. L’expedició arrencaria el 16 de setembre. I el 5 d’octubre de 1571 es produiria l’enfrontament naval a Lepant, en el golf de la mar Jònica que separa el Peloponès de la Grècia central. L’enfrontament, a priori, era desigual. Tot i l’esforç de les forces cristianes de la Santa Lliga, els turcs els superaven en nombre d’embarcacions. Tanmateix, les galiasses venecianes van suposar la millor arma de les forces comandades per Joan d’Àustria. En paraules de Cervantes, que va participar en la batalla, en aquella jornada “se desengañó al mundo y todas las naciones del error en que estaban, creyendo que los turcos eran invencibles por la mar”.

Era l’enfrontament entre dues elits militars i culturals, l’europea i l’otomana. La lluita va perllongar-se durant unes cinc hores fins que els exèrcits de la Santa Lliga van imposar-se. Els vencedors van enfonsar cinquanta galeres turques, van capturar un centenar d’embarcacions i van alliberar 15.000 presoners. A la batalla van morir uns 35.000 homes, un terç dels quals eren membres la Lliga. Un preu massa alt per a tan escàs botí.

La propaganda va magnificar aquesta victòria convertint-la en un dels tòtems del patriotisme. En realitat, però, la flota turca només va ser neutralitzada de forma temporal. A més, el soldà, després de la derrota, va convertir l’Imperi Otomà en un país islàmic en el qual la xaria va esdevenir llei i els ulemes van incrementar el seu poder. D’aquesta manera, la guerra mediterrània no s’havia acabat. Les esperances polítiques i militars aviat van veure’s defraudades, mentre que la famosa expressió “moros en la costa” seguiria ben present en els anys que vindrien.