Obra cabdal de la pintura del mestre del Barroc Diego Velázquez (1599-1660)  i una de les obres mestres de la pintura universal, Les Menines (1656) és un dels quadres més reconeguts de la història de l’art. No és exagerat dir que Les Menines és una pintura en estat pur, un quadre que esdevé una reflexió visual sobre l’essència de l’art, tot un manifest sobre l’art universal.

El títol amb que es coneix l’obra és equívoc perquè converteix en protagonistes de la composició les menines de la princesa Margarida, les donzelles (o minyones) de la jove princesa, quan això no s’ajusta a la realitat. Potser sigui més encertat parlar de La família de Felip IV, l’altre nom amb que s’anomena el quadre i amb el qual estava inventariat antigament. Seria un nom més ajustat al tema, però quan una denominació fa fortuna difícilment es pot canviar.

Les Menines és una obra de plenitud i maduresa de l’autor. És un retrat múltiple realitzat en una complicada composició escènica, malgrat que el mestratge de Velázquez permet que l’espectador percebi una sensació de gran simplicitat. Els personatges estan disposats frontalment formant una línia ondulada: la princesa Margarida i les seves dames en el centre, els nans i el gos a l’extrem dret i el pintor a l’esquerra, mentre que en fons trobem un personatge que surt de l’escena i els mateixos rei reflectits en un mirall.

L’escena, segurament, es desenvolupa en l’estudi que el pintor tenia a l’Alcázar de Madrid. La llum que entra pels finestrals situats al costat dret i per la porta oberta en el mur del fons modela el volum dels personatges mitjançant un magnífic joc de reflexos.

El mirall amb la imatge dels reis ens dóna la clau per interpretar l’escena: Velázquez es troba pintant en el seu estudi un retrat dels monarques i la princesa i el seu seguici han entrat a l’habitació tot interrompent l’activitat del pintor. Aquest és capaç de captar el moment de manera magistral, però gens innocent.

El fet que els reis i la princesa es trobin en l’estudi de Velázquez ens mostra la familiaritat amb la qual es tractava el vell pintor de la cort, el qual llueix al pit la creu de cavaller de l’Ordre de Santiago que l’identifica com a noble. Cal tenir present que Velázquez havia intentat reiteradament ennoblir-se al llarg de la seva vida i en la darrera etapa de la seva vida ho havia aconseguit. D’aquesta manera, també cal entendre el quadre com un triomf de la pintura en convertir-se el propi pintor en un dels personatges de la cort.

Al centre trobem la infanta Margarida, l’eix de la composició, acompanyada per les seves dames d’honor (menines) María Agustina de Sarmiento (esquerra) i Isabel de Velasco (dreta). També hi ha els nans Mari Bárbola i Nicolasito Pertusato (el nan que dóna una puntada de peu al dòcil mastí que jeu a terra). En un segon pla, a la dreta, hi ha dues figures representades dempeus i que s’identifiquen amb Marcela de Ulloa (serventa de les dames de la reina) i Diego Ruiz de Azcona (guardadames). Al fons, a l’obertura de la porta, sortint de l’escena, trobem José Nieto Velázquez (aposentador de palau). Reflectits al mirall, observant l’escena des del punt de vista de l’espectador, hi ha els reis, Felip IV i Mariana d’Àustria. Finalment, a l’esquerra, podem observar l’autoretrat de Velázquez amb el pinzell i la paleta a les mans.

A la paret de l’estudi podem observar dues obres mitològiques: Pal·las i Aracne de Rubens i Apol·lo i Màrsies de Jordaens.

La facilitat de l’artista sevillà per a compondre les escenes fa que aquestes semblin senzilles, però una observació detallada del quadre ens mostra el mestratge amb el qual aconsegueix crear un espai pictòric coherent on els personatges retratats es presenten amb naturalitat.

Així, de les sis cares del cub que composarien l’habitació, Velázquez en mostra quatre: el sostre, el terra, la paret del fons i la paret de la dreta de l’espectador. El gran llenç sobre el qual està pintant tanca el costat esquerre, mentre que el mirall del fons situa els reis en l’espai de l’espectador. És un univers tancat i coherent, en el qual quedem atrapats. A la vegada, el mestre sevillà domina perfectament la tècnica de la perspectiva aèria i plasma l’atmosfera amb nitidesa i profunditat escènica.

A l’artista l’interessen més la representació coherent i la relació entre els objectes i les figures que no pas els detalls. La pinzellada és fluida i vibrant, tot convertint les formes en taques, difuminant els contorns, captant l’atmosfera i servint-se d’una tonalitat gairebé monocroma interrompuda per la irrupció del vermell per atorgar vivacitat. Velázquez utilitza indistintament una pinzellada llarga i fluida combinada amb una altra de curta i precisa, la qual l’ajuda a precisar magistralment els detalls en els vestits de la infanta i les seves dames. El seu mestratge és capaç de transmetre amb gran realisme les diferents textures representades. També és excepcional la captació de la llum, tant en els efectes generals com en els detalls.