Francisco de Zurbarán (1598-1664) és un dels exponents més rellevants de l’estil barroc espanyol, el pintor de la vida monàstica. La seva simplicitat, la monumentalitat severa de les figures i les disposicions senzilles resulten avui totalment modernes, a més de transmetre’ns el sentiment d’una religiositat molt arrelada en la seva època. Limitat a l’hora de composar escenes complexes, en canvi gràcies a la riquesa i l’harmonia del color, la solemne corporeïtat de les figures, el repertori de les textures i l’expressivitat dels rostres fan de les seves composicions senzilles un exemple magnífic del barroc hispànic.
El pintor extremeny va pintar diverses versions de Crist a la creu, inspirades totalment en la mística de la contrareforma i en l’espiritualitat dominant en l’Espanya del segle XVII, tot i que aquestes presenten poques variacions formals entre si. Podem observar algunes de les versions en l’Arts Institute de Chicago, el Museu de Belles Arts de Sevilla i a la Col·lecció Thyssen Bornemisza de Barcelona.
Si observem el quadre conservat a l’Arts Institute de Chicago, podem veure com Zurbarán ens presenta Crist a la creu com una figura completament aïllada sobre un fons molt fosc del qual emergeix una creu rústica amb el cos del Crist crucificat cobert per un mantell de puresa de color blanc brillant. La foscor del fons i la il·luminació lateral que incideix directament sobre el costat esquerra del cos de Jesús ressalten les qualitats escultòriques de la figura, que dóna una viva sensació de corporeïtat.
El dramatisme ve donat per la total soledat de la figura, un cos representat amb severitat i amb elements patètics que reflecteixen els efectes del martiri: les ferides obertes, la sang, l’expressió adolorida del rostre… Tanmateix, Zurbarán defuig de la temptació de potenciar aquests elements patètics en favor de la solemnitat de la figura divina. Jesús es representa el crucificat amb quatre claus, amb els peus junts i paral·lels, amb un clau a cada peu i no amb els peus superposats i travessats per un únic clau com era habitual en èpoques anteriors.
En canvi, si canviem de quadre i fixem la nostra mirada sobre la versió conservada en la Col·lecció Thyssen Bornemisza de Barcelona podem observar moltes similituds, però també alguna diferència significativa. Per exemple, Crist se’ns mostra en el moment de l’agonia, encara viu, sofrint i amb la boca oberta, dirigint la mirada al cel amb el cap girat i la mirada extasiada, amb un posat molt més dramàtic. El cos apareix en una postura forçada que el pintor resol amb dificultats, sembla estirat cap amunt mentre que els peus mostren una clara desproporció amb la resta de la figura.
Igualment, la figura de Crist torna a aparèixer destacada sobre un fons completament fosc, presentant una figura treballada amb tonalitats lluminoses demostrant una clara voluntat apologètica. Ara bé, la severa dignitat que presenta el Crist mort de la versió conservada a Chicago, pintat gairebé com si es tractés d’un exercici de representació de natura morta, contrasta amb el patetisme de la versió de Barcelona, amb el cos contorsionat i amb una clara expressió dramàtica en el rostre. A la vegada, en la versió barcelonina Zurbarán mostra les seves limitacions per a pintar l’acció i els cossos en moviment.
