Corria el segle XV, en el context de la introducció de la dinastia dels Trastàmara, quan els catalans van veure’s necessitats de fabricar un personatge pioner de la Reconquesta que no tingués relació ni amb els carolingis ni amb el Don Pelayo castellà. D’aquesta manera va sorgir Otger Cathaló, un personatge fabulós, llegendari i autòcton, imaginat i construït per a explicar l’origen del mot català i donar uns precedents catalans anteriors a la intervenció franca i totalment independents d’aquesta.
En conseqüència, l’articulació d’aquesta llegenda com a fonament històric de Catalunya obeïa a dos tipus d’interessos: d’una banda, la idea de presentar un nucli català primigeni autònom, previ a l’arribada dels francs i a la Marca Hispànica, una idea necessària pels continuats litigis amb França que marquen la història medieval catalana, especialment en el segle XV; i de l’altra, la justificació del poder de la noblesa i la defensa d’una actitud pactista extrema, just en un moment en el qual el poder reial tendia a enfortir-se de la mà dels Trastàmara i l’edificació dels Estats moderns autoritaris.
La llegenda va aparèixer per primer cop en diverses versions manuscrites de començament del segle XV, mai abans. Va ser el cronista Pere Tomic qui en la seva Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438) va indagar sobre la Catalunya precomtal i va descobrir al món la figura del cavaller germànic Otger Cathaló com a nou i veritable mite fundacional de Catalunya. L’obra de Tomic va gaudir d’èxit i va imprimir-se el 1495 per reeditar-se en diverses ocasions al llarg del segle XVI. Igualment, la llegenda apareix també en l’obra Commentaria super Usaticis Barchinone del jurista Jaume Marquilles, acabada el 1448.
Otger Cathaló simbolitzava l’origen de la reconquesta catalana, la figura pionera de la lluita contra els musulmans després de la desfeta de la Hispània visigòtica. És a dir, un Don Pelayo a la catalana. Un personatge cavalleresc que va encapçalar la guerra de reconquesta contra els sarraïns, una lluita autònoma en la qual no participarien ni carolingis ni gots. L’origen del nom Otger derivaria probablement de l’epopeia carolíngia d’Otger el danès que té les seves arrels en les Gesta Karoli Magni ad Carcasonam et Narbonam, obra ben coneguda a Catalunya almenys des de 1345.
Otger Cathaló seria alemany, tot i que d’altres versions el farien francès, i com a conseqüència del seu cognom apareixeria el mot Catalunya. Així, segons la llegenda, Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana. Se li atribueix una batalla contra els musulmans a Empúries el 735, tres anys després de la Batalla de Poitiers en la qual els carolingis van derrotar i frenar l’avenç dels musulmans, setge en el qual va morir.
Presumptament, Otger estaria acompanyat per nou barons que es correspondrien amb tres llinatges, llinatges que serien el fonament de la noblesa catalana. Aquests barons serien la versió catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313). D’aquesta manera, els nou barons de la fama es correspondrien amb els fundadors d’algunes de les grans nissagues nobiliàries catalanes: els Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.
Aquesta primitiva fundació, així com l’autoritat territorial d’aquests barons, la van confirmar els emperadors francs en entrar al Principat perquè, en memòria del príncep Cathaló, l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com a Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. De la mateixa manera, aquí tindríem l’origen mític del pactisme, quan els barons catalans van pactar el seu vassallatge amb Carlemany.
D’altra banda, segons Tomic, i en un altre exemple de justificació del present mitjançant la llegenda esdevinguda història, els pagesos de remença serien els cristians castigats per Lluís el Pietós perquè estant sotmesos al domini dels musulmans, no van rebel·lar-se quan van arribar els carolingis. Aquesta suposada covardia dels avantpassats dels pagesos de remença justificaria l’existència dels mals usos en un moment en el qual el conflicte pagès començava a prendre força.
Com es pot veure, els mals usos de la memòria històrica no són patrimoni exclusiu del present. La història sempre ha estat una arma en la qual cercar arguments en favor dels bàndols polítics. En aquest cas, en el segle XV, va construir-se una llegenda elevada a la categoria d’història i que va perllongar la seva influència fins el romanticisme del darrer terç del segle XIX, amb algunes revifalles residuals en el segle XX. La defensa dels interessos polítics, econòmics i socials de la noblesa i l’oligarquia va donar lloc a una narració mistificadora. Falsa.
