Un dels grans genis de la pintura universal. Aquest és el neerlandès Rembrandt van Rijn (1606-1669). De la seva primera etapa com a pintor d’èxit establert a Amsterdam destaquen els seus retrats, tant de personatges individuals com de grups. I d’aquests quadres que van fer-lo popular i admirat sobresurt La lliçó d’anatomia del doctor Tulp, l’obra que va refermar la seva reputació com a pintor.
Viatgem fins el 16 de gener de 1632, quan el doctor Nicolaes Tulp, el primer anatomista del gremi de cirurgians d’Amsterdam, va dictar una lliçó pública d’anatomia mentre realitzava l’autòpsia del cadàver d’Aris Kindt, un delinqüent de 41 anys, penjat a la forca aquell mateix dia per un robatori. Els deixebles són els cirurgians Jacob Blok, Hartman Hartmanszoon, Adraen Slabran, Jacob de Witt, Mathijs Kalkoen, Jacob Koolvelt i Frans Van Loenen com podem observar en noms la llista que un d’ells té a la mà.
A partir d’aquest fet, i per encàrrec del gremi de cirurgians, Rembrandt composa una pintura amb caràcter d’instantània, de captura fotogràfica, com si doctor i els seus deixebles haguessin estat copsats en un moment concret de l’operació, quan Tulp estava explicant la musculatura del braç als seus alumnes. La sensació d’instantània s’accentua pels gestos dels deixebles, sobretot els tres personatges centrals que semblen seguir la lliçó amb molt més interès que la resta. També els gestos precisos de les mans del doctor semblen copsar un temps real, un moment irrepetible.
Destaca l’exactitud dels músculs i els tendons pintats por un jove Rembrandt de 26 anys. Els especialistes no s’han atrevit a explicar d’on provindria aquest coneixement anatòmic tan precís que mostra l’autor, tot i que es creu que és possible que simplement copiés els detalls d’un manual d’anatomia. En qualsevol cas, la impressió de realitat que es després de l’anatomia resulta sorprenent.
L’aspecte més impactant del quadre, però, és la composició en profunditat. A l’extrem inferior dret, situat en un primer pla destacadíssim, podem observar un llibre obert, situat a l’alçada de l’espectador. A partir d’aquí, el cos pàl·lid i rígid del difunt, similar al d’un Crist jacent, s’endinsa en el quadre formant una diagonal que es perllonga en el triangle descrit pels tres deixebles més atents a les explicacions del doctor i el personatge del fons. Al marge d’aquesta diagonal queda la figura triangular de Tulp, solemne en el seu mestratge.
Els especialistes també han destacat l’ús de la llum com un element cabdal de la composició. D’aquesta manera, el fons arquitectònic resta amagat, insinuat en la penombra, mentre que la il·luminació es concentra en l’espai central que integren el cos mort i els rostres del doctor i els tres espectadors centrals. Els vestits negres amb la gorgera blanca, solemnes per a l’ocasió, accentuen l’efecte del clarobscur, mentre que la taca vermella del braç disseccionat atreu la mirada de l’espectador en convertir-se en l’únic punt de color, contraposat al domini absolut del blanc i el negre.
