Aquest periodista, escriptor a sou i polític revolucionari francès va néixer a Chartres (Orleans) el 1754. Pamfletista i literat de segona, va ser empresonat pels seus deutes i el 1784 va ser tancat a la Bastilla per la publicació d’un pamflet en contra de la reina Maria Antonieta a Londres, ciutat a la que anava a sovint. Alliberat, va comprometre’s en una conspiració organitzada al Palais Royal i va haver de marxar als Estats Units.
Retornat a França, va intentar, inútilment, ser escollit com a representant del Tercer Estat als Estats Generals. Poc abans de l’esclat de la Revolució va fundar la Societat d’Amics dels Negres (1788), denunciant la tracta d’esclaus quan aquesta era una de les principals fonts d’ingressos d’una corona abocada cap a la bancarrota. En aquesta etapa prerevolucionària, els seus escrits polítics alternaren amb obres sobre economia, dret criminal, filosofia i moral, entre les quals destaquen Théorie des lois criminelles (1781) i De la France et des États-Unis (1787).
En esclatar la Revolució, gràcies a la seva destacada tasca com a periodista radical des del periòdic Le Patriote Français, Brissot seria membre de la primera Comuna de París. Posteriorment, va ser elegit per a l’Assemblea Legislativa i, després, a la Convenció, sempre entre les fileres de la Gironda. Entre els seus principals objectius sempre estaria la defensa dels drets dels negres a França. Va exercir una important influència en la política exterior de la França revolucionària i va dirigir el Comitè Diplomàtic. Va impulsar la guerra, que va qualificar de “croada per la llibertat universal”, convençut de que tots els pobles d’Europa s’alçarien contra l’opressió de les monarquies absolutistes.
La seva actuació contra l’anarquia, a favor de la guerra contra les colònies espanyoles, o contra l’execució del rei, no es pot dissociar de la del seu partit, els girondins o brissotins. Després dels fets de Varennes va demanar la destitució del rei Lluís XVI, però no seria partidari de la seva execució. La seva posició bel·licista va comportar-li enfrontaments dialèctics amb Robespierre que va qualificar-lo de “destructor de la llibertat” i de “vendre a França”. Va ser denunciat pels jacobins, el 1792, per haver escrit al Patriote Français que la Convenció estava dividida en dos partits i que un d’ells –el jacobí– era “desorganitzador”. Acusat i calumniat pels jacobins (Chabot, Marat i Desmoulins, entre d’altres), va dir-se que la facció brissotista havia volgut assassinar Lluís XVI per por a que aquest els assenyalés com a còmplices de la monarquia.
Després de la traïció de Dumoriez, Robespierre els acusaria directament d’haver estat els responsables de la conspiració. Acorralat per la marxa de la guerra, va cometre l’error de demanar el tancament del club dels jacobins i la dissolució del Consell Municipal de París en un pamflet (A mes commettante). Aleshores va decretar-se un processament contra ell i els seus seguidors per representar un grup conspirador contra la República. Hebert va acusar-lo d’haver redactat, d’acord amb la cort, la petició del Camp-de-Mart amb l’objectiu de realitzar una matança de patriotes. A més, va ser acusat d’amagar milions i de ser monàrquic motiu pel qual, a la fi, caigué amb els seus i fou guillotinat el 31 d’octubre de 1793.
