El mestre flamenc de la pintura barroca, Peter Paulus Rubens (1577-1640), va rebre l’encàrrec del rei Felip IV de Castella de realitzar una sèrie de pintures de temàtica mitològica que serien destinades a la decoració de la Torre de la Parada, un palauet de caça que el monarca tenia en els afores de Madrid. D’aquest conjunt destaca el quadre de Les tres Gràcies, obra que finalment el pintor no va entregar a Felip IV, sinó que va acompanyar-lo fins a la fi dels seus dies. D’aquesta manera, el quadre no va ser adquirit pel rei Felip IV fins que, un cop mort el pintor, els béns del pintor van ser subhastats. Finalment, en el segle XIX, l’obra va ingressar al Museu del Prado.
El tema de Les tres Gràcies ja havia estat present en la història de l’art des de l’època hel·lenística, tant en pintura com en escultura. Són Aglaia, Eufròsine i Talia, les tres Gràcies companyes d’Afrodita i Eros. Representen l’impuls positiu de la vida. Són deesses de la bellesa, de l’encís i de l’alegria. Ara bé, Rubens plantejarà la qüestió des d’un punt de vista molt diferent al conegut fins aleshores: plasmarà la seva obsessió per la pintura sensual i colorista combinant-la amb la seva atracció pels cossos femenins en la seva plenitud, un cos sempre representat amb carns abundants, la visió d’una bellesa exuberant.
El model iconogràfic és el repetit des de l’antiguitat: les tres dones nues formant un cercle i iniciant un ball, intuït pel lleu moviment de les cames. Però hi ha una novetat. Els braços de les Gràcies s’estenen fins arribar a tocar les figures contigües i formar un grup tancat, perquè totes tres, en conjunt, representen la perfecció gràcies a la complementarietat: les virtuts de cadascuna es complementen amb les de les seves companyes. Per això s’agafen, perquè són tres, però representen un tot complet, perfecte.
Si les composicions de Rubens es caracteritzen pel dinamisme i el moviment, aquí el mestre flamenc trenca amb aquest estil. L’escena es caracteritza per un dinamisme contingut i una composició tancada. És un quadre sense acció. I no la necessita. Els cossos femenins prenen tot el protagonisme esdevenint un model de bellesa sensual. La flacciditat de les seves carns i l’ampul·lositat dels seus contorns pot sobtar enfrontat amb el cànon del bellesa del segle XXI. Però no hi ha dubte: és bellesa, una bellesa natural i realista. Les carns de les Gràcies apareixen palpitants en la seva morbidesa i frescor.
Qui són aquestes Gràcies? Els historiadors de l’art acostumen a coincidir en la seva interpretació i reconeixen que les dues figures laterals serien retrats de les dues esposes del pintor: Helène Fourment (a l’esquerra) i Isabella Brant (a la dreta).
Rubens les situa en el primer pla del quadre, situades sobre un fons idíl·lic i emmarcades per alguns elements que simbolitzen els seus dons, com el putti amb el corn de l’abundància que vessa l’aigua sobre la terra o la garlanda de flors que corona el cap de les deesses. Finalment trobem un acolorit paisatge, càlid, brillant i lluminós, amb un fons constituït per un pintoresc paisatge de gran subtilesa en el qual podem distingir petits animals pasturant.
