La pintura flamenca barroca del segle XVII pot resumir-se en un nom: Peter Paulus Rubens (1577-1640), el pintor del quals els crítics han dit que va assimilar l’equilibri compositiu de Rafael i Leonardo, la grandiositat de les figures humanes de Miquel Àngel, el sentit del color de Tiziano i els jocs de llum de Caravaggio. I a aquestes característiques encara s’hi haurien d’afegir un estil personal ple de vida, de moviment, de color i de formes exuberants. És a dir, ens trobem davant d’un dels màxims exponents de la pintura del Barroc.
Com a pintor de l’Europa catòlica i contrareformista, Rubens va desenvolupar una bona quantitat d’obres de temàtica religiosa, unes pintures sempre marcades pel seu efectisme. Un bon exemple el trobem en L’Adoració dels Reis, entre 1609 i 1628, obra que podem observar al Museu del Prado de Madrid.
En aquest quadre podem trobar el Rubens més efectista i impressionant. És una obra grandiosa en la qual la temàtica religiosa sembla quasi una excusa per a mostrar a l’espectador un ampli ventall de personatges amb vestits sumptuosos i cossos rotunds. La Mare de Déu i el nen Jesús, situats en el punt més vivament il·luminat del quadre queden aclaparats davant la riquesa i el poder dels Reis i el seu seguici. La riquesa de les teles, la varietat del color i la quantitat de figures presents sorprèn l’espectador.
Enmig de tanta fastuositat, situat a l’esquerra de la imatge, només la llum ens indica on es troba el vertader protagonista del quadre: el nen Jesús. De l’infant sorgeix la llum que il·lumina els rostres dels Reis Mags d’Orient i el seu seguici. Tanmateix, és una escena serena i solemne. En canvi, si mirem cap a la dreta, la serenitat i solemnitat desapareix. Tot és moviment. Les masses musculars dels personatges se’ns presenten en tensió. I lluita contra l’espai buit. I això no suposa un trencament de l’equilibri gràcies al joc de la perspectiva.
