Joan Lluís Vives i March (1492-1540) va ser el gran humanista, pensador cristià i filòsof valencià del Renaixement. Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina March, ambdós de família jueva i judaïtzants, la seva condició religiosa li va valdre la persecució per part de la Inquisició, tot i ser un cristià reconegut. Precursor de l’assistència social, la seva vida va transcórrer a l’estranger, fonamentalment a Bruges.

Educat a la Universitat de València, Vives no va poder gaudir gaire del gran humanisme valencià de finals del segle XV. Aviat es traslladaria a París, on va doctorar-se en filosofia a la Sorbona. Posteriorment s’instal·laria a Bruges, on viuria pràcticament fins a la seva mort. Només va abandonar la ciutat flamenca per viure a Anglaterra al servei del cardenal Wolsey i del seu amic el canceller Tomàs Moro (THomas More). La seva posició favorable a la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li ocasionaria un breu empresonament i l’obligaria a retornar a Bruges.

La seva vida va estar marcada per les estretors econòmiques, fet que va influir en la seva perspectiva de la realitat social. En un fet insòlit per aquell període, Vives va preocupar-se per la pobresa, la qual era descrita com una disfunció de la societat. Així, el 1525, va escriure De subuentione pauperum (Tractat del socors als pobres), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social pels necessitats.

El somni de Vives, com a home del Renaixement, era establir-se en una cort. Estava convençut que només des del mecenatge reial podria desenvolupar la seva tasca humanista de divulgació de la cultura. Va fracassar en el seu intent d’establir-se a Anglaterra i tampoc va trobar el seu lloc en la cort de Carles V, el qual va concedir-li una exigua pensió. Desencisat amb la política, va passar els darrers anys de la seva vida refugiat en els seus llibres.

En la seva obra filosòfica, Vives va criticar l’escolàstica i va mostrar la seva admiració per la que considerava com la veritable filosofia, l’aristotèlica, basada en l’observació i l’experiència recolzades en la raó, destacant les seves obres De ratione dicendi (1523) i De conscribendis epistolis (1536). En el camp de l’ètica, Vives va posicionar-se en favor del platonisme i l’estoïcisme, destacant l’obra De tradendis disciplinis (1531). Com a escriptor polític va publicar De concordia et discordia in humano genere (1529). I com a humanista cristià va publicar Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (1535) i De ueritate fidei christianae (1543), una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien.