Ara fa un any naixia un moviment ciutadà inesperat i esperançador, un moviment que es desenvolupava en el context de la crisi econòmica, política, social i cultural més important que ha viscut el món occidental des de la Segona Guerra Mundial i que es concreta en un desmantellament de l’Estat del benestar que posa en perill la cohesió social com mai anteriorment. S’autodenominava #15M #DemocraciaRealYa #SpanishRevolution. I faig servir la tipologia dels hastags del Twitter per motius evidents. Les xarxes socials van ser el seu motor, la seva ànima.
Madrid i la Puerta del Sol, Barcelona i la Plaça Catalunya… I bona part de les ciutats d’arreu de l’Estat. Un moviment territorialment divers, intergeneracional, heterogeni i transversal en la seva ideologia i la seva composició. Un moviment apolític i crític amb el capitalisme triomfant. Les raons no els hi faltaven, però encara falta la seva articulació definitiva. El cop al sistema va ser i és evident.
Un dels principals referents del moviment va ser el llibret pamflet Indigneu-vos! (Indignez-vous!, 2011) de l’ancià Stephane Hessel, on podem llegir:
Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.
El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.
Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.
En resum, el #15M es fonamentava en un al·legat contra la indiferència davant la demolició de l’Estat del benestar i a favor de la insurrecció cívica pacífica. Són idees velles, molt antigues, però en el context dels nostres dies esdevenen revolucionàries. El triomf de les societats líquides postmodernes en les quals el relativisme triomfa i converteix l’individualisme en l’eix principal de les vides, passant per sobre dels drets col·lectius, converteix el moviment en revolucionari. La societat pren la paraula. Una societat que fins aquell moment restava marginada i condemnada a limitar el seu compromís cívic a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys. I això no és democràcia de veritat. O com a mínim no és una democràcia real. La democràcia ha de ser un plebiscit ciutadà diari. Una implicació amb el món que ens envolta. Una cerca constant del benestar de la majoria.
Els motius per a la indignació no han desaparegut. Persisteixen i cada vegada semblen més forts. La recepta neoliberal per a sortir de la crisi és hegemònica. L’Estat del benestar segueix desmantellant-se dia a dia i això no comporta cap solució palpable. Al contrari. La depressió cada cop és més profunda. Les economies dels Estats no se’n surten. Però les familiars tampoc. El ciutadà ha perdut la xarxa que el protegia. La seva salut es veu amenaçada per les retallades donant lloc a un greu problema immediat. Però també el futur de les properes generacions s’hipoteca desmantellant l’educació.
La classe política i financera triomfants i hegemòniques no troben la sortida i rebutgen els que des de fora del sistema proposen alternatives. És més, les seves solucions indignen més la ciutadania. Ens insten a treballar en precari com si aquesta fos l’única solució. I això és fals. Però més greu encara és que siguin els mateixos que ens han conduit a la crisi els que hagin de cercar la sortida amb receptes ineficients i que només busquen la perpetuació de les injustícies del sistema. La llibertat, igualtat i fraternitat del sistema liberal han desaparegut, esborrades pel pensament únic del benefici econòmic.
Que la criminalització política i els intents de desprestigi del moviment no es facin triomfants. Aquest és el gran objectiu. La crítica és sana i necessària. És cert que la seva heterogeneïtat comporten dispersió. Però només des d’aquesta diversitat i de la síntesi del pensament crític que desprenen els indignats pot sorgir l’articulació definitiva del moviment. I es fa imprescindible comprendre que la crítica a les injustícies del sistema capitalista és necessària. Que un moviment com el dels indignats pugui conjugar un espectre social cada dia més ampli mereix respostes. La política ha caigut en el desprestigi més absolut. Però només des de la política sorgiran les respostes i les solucions. Més democràcia i respostes polítiques alternatives. És la síntesi cap a la qual hauria de caminar la indignació. I aquest és un camí de llarga durada. Ens trobem encara en el principi. Un altre món segueix sent possible.
