El 1519, en paral·lel a la revolta de les Comunitats de Castella, va esclatar l’aixecament de les Germanies de València i Mallorca, les germandats cristianes d’aquests regnes de la Corona d’Aragó. Els dos moviments, però, mai van cooperar contra la monarquia ja que perseguien objectius diferents dins d’un mateix context: la defensa dels drets ciutadans contra el desenvolupament de l’Estat dinàstic autoritari. Les conseqüències, però, serien l’acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l’oligarquia urbana i una forta reducció dels drets del poble valencià.
Els orígens del moviment es trobaven en la protesta contra la carestia i l’abandonament de la ciutat de València per part de la noblesa com a conseqüència d’un brot de pesta. La violenta protesta contra els funcionaris de la monarquia i l’aristocràcia aviat va derivar en una guerra oberta contra els musulmans, els quals van recolzar els seus senyors enfront de les germandats. Tanmateix, la justificació religiosa de la revolta donava a les Germanies un caràcter propi i aglutinador de la població.
D’aquesta manera, la revolta va anar més enllà dels conflictes de classe. Artesans, camperols, classes mitjanes i membres del baix clergat van integrar el moviment agermanat. El denominador comú que els unia eren les seves miserables condicions de vida, els abusos patits pels senyors feudals i l’odi vers els musulmans, convertits en boc expiatori de la revolta. És a dir, no era una revolta homogènia.
El 1519, els gremis de València havien estat armats davant l’amenaça d’un atac de la pirateria turca, però això es produïa en paral·lel a la fugida de bona part de l’aristocràcia i del mateix governador, atemorits per l’arribada de la pesta. Igualment, Carles V era un monarca absent d’aquest regne: encara no havia reunit a les corts valencianes. En aquest context, la Junta dels Tretze, integrada per un representant de cada gremi de la ciutat, va idear una estratègia per fer-se amb el control del govern de la ciutat. Era la gran ocasió per enfrontar-se amb la noblesa opressora i els impopulars funcionaris reials.
Inspirant-se en els ideals de les velles germandats cristianes i en els drets atorgats per Ferran el Catòlic, la Junta va demanar la restauració del monopoli gremial, la representació gremial en el consell municipal i l’accés a la justícia de l’emperador, la qual era un monopoli dels senyors locals. Sota la direcció del paraire Joan Llorenç, els agermanats pretenien crear una República mercantil segons els models de Gènova i Venècia. És a dir, buscaven la instauració d’un model urbà, obertament qüestionat per la monarquia, en el qual els ciutadans tindrien dret a reivindicar allò que consideraven just.
Un altre dels líders del moviment va ser el fabricant de velluts Vicenç Peris, convertit aviat en el cap visible dels sectors més radicals. El triomf sobre el virrei Diego Hurtado de Mendoza en la Batalla de Vernisa va permetre Peris assolir un important prestigi. El seu triomf era la victòria de la violència en detriment del programa polític. L’exemple de Peris va fer creure a la majoria dels agermanats que la violència era el mitjà adequat per assolir els seus objectius.
Els insurgents van controlar la ciutat de València amb el recolzament dels gremis i un cop controlada la capital van dirigir la revolta cap a la resta del regne, donant lloc a l’enfrontament armat contra el virrei i la noblesa, obligant els musulmans a batejar-se, suprimint els impostos i amenaçant la distribució de la terra. La radicalització de la rebel·lió, però, va comportar que bona part de les classes mitjanes urbanes que havien participat en el seu esclat anessin retirant el seu suport al moviment.
En aquest context, el virrei, Diego Hurtado de Mendoza, recolzant-se en l’aristocràcia va iniciar la contraofensiva monàrquica: el febrer de 1522 es lliurava la batalla final a la ciutat de València. Després d’una llarga nit de combats, Peris va rendir-se davant del capità Diego Ladrón de Guevara. Les Germanies havien estat esclafades per l’exèrcit reial. Una dura repressió va acompanyar la derrota dels agermanats, amb la condemna de més de 800 rebels per “crim de germania e unió popular”. Peris va ser executat el 3 de març. Ara bé, amb nuclis resistents a Xàtiva i Alzira, no seria fins el desembre de 1524 que la revolta va ser totalment derrotada fora de la capital. L’arribada d’una nova virreina, Germana de Foix, amb afinitats amb les elits valencianes i la política repressiva d’execucions, confiscacions i multes havien tingut èxit. Era el moment del perdó general.
