El moviment comuner va tenir la seva heroïna particular en la figura de María de Pacheco (1496-1531), una dona provinent de l’alta noblesa castellana, emparentada amb els Mendoza per part de pare i amb els Pacheco (marquesos de Villena) per part de mare. Dona culta educada en l’ambient renaixentista, María tenia coneixements de llatí, grec, matemàtiques, lletres i història. Difícilment es podia esperar d’ella que es convertís en la “lleona de Castella”, la dona que mantindria viu l’esperit de la revolta comunera després de la derrota de Villalar i l’execució del seu marit, Juan de Padilla.
Amb catorze anys, María va casar-se amb Juan de Padilla, cavaller i oficial militar de la ciutat de Toledo. Era una boda concertada pel seu pare, Íñigo López de Mendoza y Quiñones, i que obligava l’adolescent a renunciar als drets d’herència paterns a canvi d’una quantiosa dot. Sembla ser que aquest casament no va acabar de satisfer les seves aspiracions personals i per això va ser un dels principals recolzaments del seu marit en esclatar la revolta comunera el 1520. María va veure en l’esclat revolucionari l’oportunitat que el seu home adquirís la notorietat que mai havia tingut.
Quan, el juliol de 1520, Padilla va ser escollit com a capità general de l’exèrcit comuner per la Santa Junta d’Àvila, Maria va convertir-se en la governadora de la ciutat de Toledo. Mesos després, el març de 1521, arribaria a Toledo el bisbe de Zamora, Antonio de Acuña, un altre líder destacat del moviment comuner. Des d’aquell moment, el govern de la ciutat va restar en mans de María i el bisbe.
La notícia de la desfeta comunera a Villalar, el 24 d’abril, i la posterior execució del seu marit van suposar un cop duríssim per a María. Les seves esperances en la victòria de la revolta semblaven esvair-se, però aquesta no va rendir-se. La defensa de Toledo davant dels exèrcits reials va ser èpica, resistint nou mesos de setge. D’aquesta manera, la capital castellana seria la darrera plaça comunera en capitular davant de l’emperador.
Des de l’Alcàsser de Toledo, María va dirigir la resistència comunera, en competència amb el bisbe Acuña. En la seva convicció en la defensa de la ciutat, María va arribar a requisar la plata del tresor de la catedral per poder pagar el sou dels soldats. Van ser nou mesos de resistència, possibilitats en part pel fet que l’exèrcit reial va haver de dirigir els seus esforços cap a Navarra per a defensar-se d’una ofensiva francesa. Finalment, però, el setge sobre Toledo va culminar el mes d’octubre de 1521. Semblava que l’aixecament havia estat derrotat.
María, però, no va acceptar la derrota. El febrer de 1522, la “lleona de Castella” va prendre l’Alcàsser i va alliberar els comuners empresonats en la darrera etapa de la revolta comunera. Va ser una resistència fugaç. Ràpidament les tropes reials i nobiliàries van controlar la ciutat i María va haver de refugiar-se en l’exili portuguès per evitar la mort. En canvi, el bisbe Acuña no va ser tan afortunat i va ser executat.
Des de Portugal, en la cort del rei Joan III, María va ser protegida gràcies a la seva condició noble. Instal·lada a Braga i Porto, l’antiga heroïna de la revolta comunera va haver de subsistir amb pocs mitjans i havent de fer-se càrrec del seu infant. Carles V va negar-se a concedir-li el perdó. Així, la “lleona de Castella” viuria els darrers anys de la seva vida exiliada. A la seva mort, el 1531, l’emperador va negar-se a permetre que el seu cos fos enterrat al costat del seu marit a Villalar. Havia mort la dona, però el mite encara no havia deixat de créixer.
