Proclamat emperador, Carles V va haver de fer front als problemes interiors de la Monarquia Hispànica: la resistència de les ciutats. L’arrel del problema: la transició del model de vida medieval cap al propi de l’Estat modern, la resistència a passar d’un model baixmedieval en el qual les ciutats jugaven el paper protagonista a un model modern en el qual el protagonisme passava a organitzar-se al voltant de la monarquia autoritària. Aquest és l’origen de l’esclat de la revolta de les Comunitats de Castella, com ho seria de les Germanies valencianes i mallorquines a la Corona d’Aragó. Però també d’un moviment internacional en defensa de les llibertats urbanes enfront de l’enfortiment de l’Estat dinàstic que va recórrer Europa en el segle XVI.
D’aquesta manera, el 1520, l’ordre social va trencar-se a Castella. El sectors urbans, poc nombrosos però poderosos, influents i actius van mobilitzar-se contra un Carles V que havia deixat una impressió negativa en la seva arribada al tron: el seu projecte de monarquia catòlica universal semblava llunyà de la tradició castellana i el fet que la coronació com a emperador suposés un important esforç econòmic, concretat en les corts de La Coruña de 1519, van comportar el pas de l’agitació a la rebel·lió.
Ens trobem davant d’un conflicte entre l’Estat dinàstic i els governs locals. I Carles V era conscient de les resistències quan va convocar corts per obtenir els recursos necessaris per a la seva investidura imperial. L’oposició més significada en aquelles corts va provenir dels procuradors de Salamanca i Toledo, però les mesures van ser aprovades després de coaccions, suborns i l’execució del procurador de Segòvia. S’iniciava una calma tensa abans del conflicte. I és que els comuners van interpretar la política repressiva com una crida a l’acció moral. Bona part de la noblesa i la burgesia es rebel·laria.
Els comuners pertanyien als sectors mitjans de la societat (comerciants i manufacturers) que s’aixecaven contra l’Estat autoritari, però també contra l’aristocràcia terratinent. Tanmateix, la revolta de les Comunitats no va ser només una lluita entre les ciutats i la noblesa ja que en el bàndol comuner també s’integrarien membres de la baixa noblesa (cavallers i hidalgos) que es veien marginats per la presència d’estrangers en el govern de Carles V. És a dir, ens trobem davant d’un conflicte de classes complex.
A finals de juliol de 1520, Pedro Lasso de Vega, recolzat pels representants de les ciutats de Segòvia, Salamanca, Toro, Toledo i Àvila, va posar-se al capdavant de la Santa Junta del Reino després d’expulsar els oficials reials i recaptadors d’impostos de les ciutats i proclamar la Comunitat després de revoltes més o menys espontànies. En paral·lel, Juan de Padilla organitzava les forces de l’exèrcit comuner davant la possibilitat de l’esclat d’una guerra convertint-se en el primer líder de la revolta. Arribats a setembre, el moviment comptava amb una causa, una organització i un exèrcit per fer front al monarca.
A finals d’agost, els comuners jugarien la carta de la reina Joana la Boja, tancada a Tordesillas per Ferran el Catòlic, per legitimar l’aixecament. Juan de Padilla (Toledo), Juan Bravo (Segòvia) i Pedro Maldonado (Salamanca) van visitar a la reina, la qual va negar-se a signar cap tipus de document però va mostrar-se favorable a la revolta.
Ara bé, en el moment de màxima expansió de la revolta, van començar a sorgir les primeres friccions entre els sectors revolucionaris i els reformistes que integraven les Comunitats. La Junta buscava redefinir la relació entre la monarquia i les ciutats sota el principi de que el regne es trobava per sobre del rei i de que la Junta representava el regne. En aquest nou ordre polític propugnat pels comuners, les corts castellanes havien de jugar un paper més important i demanaven el dret a estudiar els greuges abans de votar els impostos. Aquesta postura, revolucionària per a Castella, va comportar que els elements més moderats de Burgos i Valladolid abandonessin la revolta.
Aleshores, Adrià d’Utrecht, el regent de Carles V, va prendre la iniciativa tot aprofitant-se de les divisions internes de la Junta i del malestar de la noblesa amb la revolta. Així, el regent va recórrer a l’exèrcit per imposar la llei del monarca: el 5 de desembre de 1520 les forces del rei prenien Tordesillas, el quarter general de la Junta. Però els comuners encara no havien estat derrotats.
Seria a la Batalla de Villalar, el 24 d’abril de 1521, quan l’exèrcit reial i les forces de la noblesa esclafarien les forces comuneres. Els privilegis de la monarquia i l’aristocràcia eren defensats per les armes. La posterior execució dels principals líder comuners Juan de Padilla, Juan Bravo i Pedro Maldonado confirmava la decisió de la monarquia d’establir el dret dinàstic per sobre de qualsevol altre dret en la construcció de l’Estat autoritari. A l’octubre de 1521, després de la capitulació de Toledo, la revolta semblava definitivament esclafada.
En la repressió de les comunitats podem observar nítidament la composició social del moviment. Per exemple, a Segòvia, de les 7.715 persones que van patir la repressió, el 71,5% pertanyien a l’artesanat i els serveis, un 8,7% a la intel·lectualitat i les professions liberals, i només l’1,5% pertanyia a la noblesa. És a dir, els sectors mitjans urbans s’enfrontaven a les oligarquies. Si bé no podem parlar d’una burgesia urbana homogènia, aquesta aliança contraposada d’interessos entre els diferents sectors populars urbans havia nodrit la força de la revolta de les Comunitats. I en resposta, la noblesa castellana s’havia aliat amb la monarquia en defensa dels seus privilegis i la seva autoritat.
El febrer de 1522, un darrer aixecament comuner liderat per María de Pacheco, la “leona de Castilla”, va suposar la fi de la revolta. Després de prendre l’Alcàsser de Toledo i alliberar els comuners empresonats van ser esclafats per les forces del rei i la noblesa. Mitjançant la repressió, el moviment dels comuners havia desaparegut de Castella. Només alguns exiliats a Portugal, com María de Pacheco i les seves filles, van mantenir viva la reivindicació comunera. El triomf de l’Estat dinàstic i la noblesa era evident. El perdó dictat per Carles V el 1522 i les amnisties reials de 1525 i 1527 tancarien l’episodi revolucionari castellà.
