La pluralitat territorial que està present en el Quixot segurament troba el seu millor exponent en les escenes que transcorren a Catalunya. I és que l’experiència viscuda a la ciutat de Barcelona serà decisiva, transcendental, per a l’evolució del personatge. Barcelona suposarà el xoc de Don Quijote amb la crua realitat, una topada brusca que comportarà la fi de la bogeria que afectava al personatge i l’inici de l’humil retorn als orígens d’Alonso Quijano, l’inici del retorn del fals heroi a la seva localitat manxega per a morir en pau. L’inici del final.
L’ansietat amb la qual Don Quijote fa referència a Saragossa al llarg de la segona part de l’obra i el viatge realitzat per a participar en la competició cavalleresca de Sant Jordi (las justas de San Jorge) és tot un exemple de la curiositat del propi Don Quijote per explorar la pluralitat territorial de l’Espanya moderna. El tercer viatge, però, no arribaria mai a Saragossa, sinó que culminaria a Barcelona, ciutat que Cervantes coneixia perfectament.
Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.
És prou coneguda la llarga llista d’elogis que Cervantes dedica a Barcelona en el Quixot: “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”. Què havia vist Cervantes a Barcelona perquè admirés la ciutat d’aquesta manera? Mai ho sabrem, però podem concloure que la ciutat va marcar-lo profundament.
Però, a més, a Las Doncellas (1613), una de les Novelas Ejemplares, trobem una altre elogi cervantí vers Barcelona: “Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo”. Mai abans Cervantes havia parlat així d’una ciutat. Només de Barcelona.
En arribar a Catalunya, Don Quijote descobreix el fenomen del bandolerisme de la mà de Rocaguinarda, una realitat social que els castellans desconeixien i de la qual només tenien notícia mitjançant la idealització dels bandolers a través de la literatura. Cervantes se’ns presenta com un bon coneixedor de la realitat i fa que Don Quijote descobreixi les relacions de complicitat del bandolerisme amb les institucions catalanes, convertint-se en testimoni de com la violència i la criminalitat es pot confondre amb la política. Els elogis dels bandolers estimulen la seva vanitat al llarg dels tres dies que comparteixen viatge. La cortesia el fa envejar el seu estil de vida.
De la mateixa manera, un cop instal·lat a la ciutat, Don Quijote se sentirà afalagat i meravellosament tractat per Antonio Moreno. Barcelona ofereix a l’heroi una vida lúdica i plena de plaers en la qual s’esdevenen “saraos de damas” que deriven en festes i balls que “le molieron, no sólo el cuerpo, pero el ánima”. Barcelona, en definitiva, ofereix a Don Quijote la diversitat, una diversitat real, efectiva i pràctica, no intel·lectual.
Tanmateix, la relació de Cervantes i Don Quijote amb Barcelona també presenta elements de contradicció. Uns elements que habitualment són menys citats. Per exemple, en sortir de la ciutat va pronunciar unes paraules que són el contrapunt dels elogis anteriors: “¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mis desdichas y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se oscurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!”.
D’aquesta manera, la fascinació de Don Quijote per Barcelona es conjugarà amb la decepció i la frustració. Cervantes farà que Barcelona es converteixi, més que cap altre dels camins del Quixot, en l’escenari on la bogeria de Don Quijote topi de forma més abrupta amb la realitat que l’envolta. Aquest serà el lloc on per primera vegada s’enfronti a la mort, a la violència cruel i salvatge del seu temps, a la realitat de la qual no era conscient.
Els episodis són diversos: Don Quijote és testimoni de com Rocaguinarda obre el cap d’un dels bandolers que l’acompanyen perquè aquest ha qüestionat la repartició del botí; també veurà com la jove Claudia Jerónima mata d’un tret el seu amant Vicente Torrellas. Però, el que és més important, recuperarà la cordura i descobrirà com aquell cap encantat que responia als seus desitjos no era més que una estafa.
La decepció més gran que patirà Don Quijote a Barcelona és veure’s convertit en una joguina de la societat catalana, la qual es diverteix a costa de fer broma d’ell i Sancho Panza, el seu simpàtic acompanyant. I és que a Barcelona Don Quijote va ser afalagat, però a la vegada va veure’s ridiculitzat com el famós boig que era. Barcelona es converteix en el mirall en el qual l’hidalgo va poder veure’s finalment a si mateix. L’espai on Don Quijote es converteix en lector de si mateix en trobar-se enfrontat al Quixot de Fernández de Avellaneda.
I Barcelona és l’escenari de la seva darrera batalla. Sansón Carrasco, el cavaller de la Blanca Luna és el seu darrer enemic. Un altre manxec, un compatriota, que el desafia a realitzar la darrera lluita mentre que els barcelonins esdevenen espectadors d’un espectacle patètic. Una batalla esperpèntica que el posa de cara amb la realitat. Arribats a aquest punt, Don Quijote ha travessat la frontera mental que separa la bogeria de la cordura i per primera vegada és conscient del seu ridícul. L’heroi que creia ser és en realitat el bufó que diverteix la societat barcelonina.
Aquell cavaller capaç de protagonitzar les aventures i desventures més rocambolesques no suporta el ridícul i inicia el darrer tram de la seva existència afrontant un final amarg que el conduirà a la mort en regressar a la seva pàtria natal. El seny, la realitat, reapareix a Barcelona. Per què Barcelona? Només podem especular. Metàfora de la Monarquia Hispànica dels Àustries en el tombant de segle? Simple casualitat? Conseqüència d’una experiència vital de Cervantes que desconeixem? Tant se val. En qualsevol cas, va ser la necessitat de conèixer, la curiositat de Don Quijote per recórrer l’Espanya plural i diversa del segle XVII, el que va conduir-lo a topar amb la crua realitat. I lògicament l’escenari on la bena havia de caure dels seus ulls mai podia ser la Manxa.
4 Responses
Home, parlar de “l’Espanya plural” al segle XVII és com parlar de l’Itàlia plural al segle XVII… Poc rigor històric en aquesta afirmació… Més tenint en compte que al segle XVII la Corona d’Aragó no estava encara del tot assimilada i dominada militar i políticament per Castella.
El sentit de fer servir una expressió contemporània com “Espanya plural” en aquest article (com s’intentava explicar en l’entrada anterior) busca fer entenedor el concepte de diversitat territorial que caracteritza l’obra de Cervantes. Més encara si tenim en compte que aquest és un moment en el qual, fonamentalment des de la cort, es començava a forjar una identitat hispànica en clau exclusivament castellana, un procés que, per exemple, fixaria el singular Espanya en comptes del tradicional plural Espanyes.
D’altra banda, la comparació amb Itàlia és totalment desencertada. Si bé en parlar de la Monarquia Hispànica dels Àustries podem fer una petita “trampa” i parlar de l’Espanya moderna com aquella que engloba diferents realitats polítiques unides sota la figura comuna d’un mateix sobirà, mai es pot parlar de la Itàlia moderna perquè ens trobem davant d’entitats polítiques diferents sense cap nexe d’unió fins el segle XIX. Per tant, la lectura d’aquesta pluralitat territorial es fa des d’una lectura política, no geogràfica.
I no es pot considerar què Cervantes era valencià? Així ho afirma l’Institut Nova Història. O no hi ha base històrica o documental?
La teoria del Cervantes/Servent valencià, sota el meu punt de vista, no només no té cap base documental o històrica, sinó que tampoc la té des de la vessant lingüística que és en la qual es fonamenta principalment.
Documentalment no s’aporta una sola prova que permeti afirmar que Miguel de Cervantes sigui el seu Miquel Servent. És més, la gran descoberta de la qual presumeixen és el fet que Cervantes parla d’una primera edició impresa a Barcelona, a partir de la qual basteixen la seva teoria d’una primera edició catalana, censurada i traduïda al castellà per uns censors totpoderosos i omnipresents, però força inútils o incompetents perquè deixen les pistes necessàries en forma de teòrics catalanismes perquè els seus pseudohistoriadors reconstrueixin la catalanitat de l’obra.
Respecte d’això, cal tenir present que la citada primera edició de Barcelona no es citada per Cervantes en el pròleg, sinó que apareix dins de la novel·la, precisament en el moment en el qual el mateix Don Quijote es troba a Barcelona i s’enfronta amb la realitat literària del personatge. És a dir, pot ser un simple recurs literari. O una simple confusió de Cervantes o del tipògraf de la impremta ja que no es cita l’edició de Brussel·les i en canvi sí es cita aquesta “desapareguda” edició de Barcelona.
Però és que des del punt de la filologia la teoria té grandíssimes llacunes. Si no som capaços d’entendre que la llengua dels segles XVI i XVII és quelcom permeable i més en el cas d’un personatge viatjat per diversos territoris i que llegeix en diverses llengües, qualsevol raonament basat en la puresa lingüística cau pel seu propi pes. En aquest període no existeix una Real Academia de la Lengua que exerceixi de guardià de la puresa sintàctica i lèxica. A més, com han apuntat la multitud d’estudiosos que han treballat amb el “Quixot”, per exemple Francisco Rico o Carme Riera, la llengua de l’obra està més a prop de l’argot popular que de la llengua castellana culta.
D’altra banda, tota l’obra coneguda de Cervantes està escrita en castellà. Si realment el Cervantes històric que coneixem fos el Servent de l’INH que va ser traduït per aquesta censura no documentada existirien versions originals de les obres de Cervantes en català, i ens haurien arribat. No va existir cap política planificada i organitzada per tal d’aconseguir una castellanització lingüística del país des de la Monarquia Hispànica dels Àustries. I és que, per molt que s’hi esforcin en fer-nos creure el contrari, les impremtes del Principat mai van deixar d’estampar en català durant els segles XVI i XVII. Per exemple, entre 1476 i 1610 van imprimir-se 250 llibres en llengua catalana i la xifra s’eleva fins a 664 en el període 1611-1785.