En aquest palau renaixentista, situat en ple barri del Marais, trobem un dels principals museus de la història de la ciutat de París i, per extensió, de França. Les fonts fan creure als historiadors que l’edifici va ser construït per l’arquitecte Nicolas Dupuis en col·laboració amb l’escultor Jean Goujon, entre 1547 i 1560 per a Jacques de Ligneris, president del Parlament de París en aquella època. És a dir, estem davant d’una construcció que data del segle XVI, un dels pocs testimonis del Renaixement que es conserven a la capital francesa.
L’actual nom és una herència històrica ja que deriva d’una antiga propietària: François de Kernevenoy. D’aquesta manera, Carnavalet seria una deformació del seu cognom d’origen bretó per part dels parisencs.
L’ocupant més destacada del palauet va ser Marie de Rabutin-Chantal (1626-1699), Madame de Sévigné, coneguda per la seva correspondència amb la seva filla Marguerite, qui va viure a la casa des de 1677 fins a la seva mort el 1699. Aquestes cartes han passat a la història per la narració realista que en elles es feia sobre la Cort del Rei Sol, Lluís XIV, i de la vida quotidiana de la noblesa parisenca. Igualment, el Saló de Madame de Sévigné era un dels principals espais de reunió de la intel·lectualitat parisenca de l’època.
De l’antiga construcció renaixentista només es conserven el portal de Torbau que dóna al carrer, i la façana del Corps de logis a la Cour d’Honneur (restaurada en diverses vegades). Al Pati d’honor (Cour Louis XIV) podem trobar l’única estàtua del Rei Sol que va salvar-se de la destrucció durant la Revolució: aquí podem veure un Lluís XIV representat com un emperador romà. Originalment, l’estàtua estava situada en el pati de l’ajuntament.
Inaugurat com a museu d’història de la ciutat el 1880 per iniciativa del Baró Haussmann, durant el recorregut per les seves 140 sales podem observar autèntics testimonis de l’evolució històrica de la ciutat, i del país, des dels orígens prehistòrics de la ciutat, passant pels vestigis gal·loromans, grans col·leccions d’època medieval, moderna i contemporània fins arribar a mitjans de segle XX, mitjançant l’exposició de conjunts arqueològics, fotografies, quadres, dibuixos, segells, escultures i mobiliari.
Però el Carnavalet no és només un recull de quadres i materials arqueològics. El museu ha rescatat de l’oblit fragments de decoracions interiors i conjunts complets de palaus urbans destruïts mitjançant les quals podem conèixer molta informació sobre els costums i la vida quotidiana dels parisencs. Per exemple, si ens fixem en la decoració de les parets del comerç del calcògraf Gilles Demarteu en l’Île de la Cité que es reprodueixen podem observar una vista il·lusionista que ens porta directament cap a l’art cortesà del període Lluís XV segons l’obra de François Boucher.
A més, si seguim el recorregut preestablert, a través d’una galeria podrem arribar fins l’Hôtel Le Peletier on es troben reproduïts alguns interiors dels segles XIX i XX. Així, per exemple podrem contraposar la modesta habitació de Marcel Proust amb el saló del popular Saló de París dissenyat per Henri Sauvage (1899) o la sala de ball de l’Hôtel de Wendel decorada pel català Josep Maria Sert i Badia (1924).
Ara bé, si per alguna cosa destaca el Museu Carnavalet és per la seva abundant documentació sobre la Revolució francesa. Passejant per les seves sales podrem observar l’original de la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà de 1789, destacats quadres, gravats, reproduccions i objectes originals del període, entre d’altres materials imprescindibles per a la comprensió global de l’època.
