Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.