En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes del regne. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics, els quals, després de la conquesta de Granada, van sentir-se lliures per actuar en l’escenari europeu amb l’objectiu de convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més poderosa del Mediterrani.
En aquest context, Ferran el Catòlic va imposar els seus plantejaments i va convertir-se en l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó sota els principis que fins aquell moment havien caracteritzat la política exterior catalana de la baixa edat mitjana. Així, els Pirineus i Itàlia van ser els grans escenaris sobre els que el monarca va fixar els objectius polítics, diplomàtics i militars de la monarquia. L’habilitat diplomàtica i la superioritat militar dels exèrcits convertirien la monarquia dels Reis Catòlics en una gran potència europea.
Aliances matrimonials. Els Reis Catòlics van realitzar una estudiada política d’aliances matrimonials amb Portugal i la casa de Borgonya. Aquesta va ser una de les principals armes de la diplomàcia hispànica dissenyada per Ferran el Catòlic, ciment de bona part del poder territorial de la monarquia hispànica dels Àustries en el segle XVI.
Respecte de Portugal, la primogènita dels Reis Catòlics, Isabel, va contraure matrimoni amb el príncep hereu Alfons de Portugal. Tanmateix, la prematura mort del príncep, el 1491, va comportar que, amb l’objectiu de salvar l’aliança hispano-portuguesa, Isabel es casés amb Manuel I, el mateix rei portuguès, per convertir-se en reina. El matrimoni, però, va ser desgraciat, amb la mort de la reina (1498)i el seu fill Miquel en poc temps (1500). Una nova unió, ara entre Maria, la quarta filla dels Reis Catòlics, i el rei Manuel I certificaria l’aliança.
D’altra banda, l’aliança amb la casa de Borgonya va realitzar-se mitjançant el casament de l’infant Joan d’Aragó amb Margarida d’Àustria (1497) i de Joana la Boja amb Felip el Bell (1496). Fruit d’aquestes aliances matrimonials amb els Habsburg, el futur rei Carles V podria regnar sobre la Monarquia Hispànica, els Països Baixos i el Franc Comtat, a més de convertir-se en emperador de l’Imperi.
Els Pirineus recuperats. Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts per la Corona d’Aragó com a penyora a França pel suport donat a Joan II durant la guerra civil catalana. Així, el monarca va signar amb Carles VIII de França el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França. Però aquest acord tenia una clàusula que permetria a Ferran participar en la política italiana: la Monarquia Hispània es mantindria al marge sempre que la presència francesa no vulnerés els interessos de la Santa Seu.
L’ocupació del sud d’Itàlia. Carles VIII, i més tard el seu successor Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols tot reivindicant els drets adquirits per la casa d’Anjou. D’aquesta manera, Carles VIII va conquerir el regne, sense grans dificultats, el 1494-1495. Ara bé, des del rei Alfons el Magnànim aquest territori havia estat vinculat a la Corona d’Aragó i Ferran va buscar la manera de combatre l’expansionisme francès. El rei catòlic no podia permetre aquesta intromissió. I va trobar una justificació. Com que el regne era feudatari de la Santa Seu ja tenia l’excusa que necessitava per intervenir.
D’aquesta manera, va esclatar la guerra entre les tropes dels Reis Catòlics, d’una banda, i les franceses, de l’altra. La Monarquia Hispànica entrava en la política italiana transformant els vells interessos mediterranis del casal de Barcelona en un element més de la política de l’Estat dinàstic articulat per Ferran i Isabel. Una conquesta del passat es convertia en la guerra del futur.
Els exèrcits hispànics van ser comandats per Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Braç executor de la política bèl·lica de l’Estat dinàstic, el Gran Capitán va convertir-se en el líder de l’exèrcit. Un exèrcit nou. La cavalleria medieval va donar pas a un nou model en el qual dominava la infanteria, les coronelías, composades per quatre companyies, integrades per entre dos-cents cinquanta i tres-cents homes, recolzades en la poderosa cavalleria i el foc de l’artilleria. Gràcies a les reformes de l’exèrcit, El resultat de la guerra va ser clarament favorable a Ferran, el qual, gràcies a les victòries de Cerignola i Carigliano de 1503, va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt de territoris de la Corona d’Aragó (1504).
La incorporació de Navarra. A més, la rivalitat entre França i la Monarquia Hispànica va permetre Ferran acabar amb la independència del regne de Navarra, territori que s’estenia des de Pau fins a Pamplona. La franja sud del regne, amb frontera als Pirineus, va incorporar-se a la Corona de Castella, conservant aquest territori les seves lleis, costums, institucions i una àmplia autonomia fiscal.
Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses. En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.
